OPINIÓ

¿Qué es un rey para ti?

Dia 4 d’octubre de 1997. Un matí radiant. L’alegre sol de tardor banya l’esplèndida plaça de la Catedral de Barcelona. Cristina de Borbó i Grècia enfila de la mà del seu pare, el rei Don Joan Carles, les escales de la basílica. Arrossega sobre la catifa vermella una coa d'“apenas” (sic) tres metres. Tot és a punt. El clamor popular ja havia saludat amb entusiasme –Fe-li-pe, Fe-li-pe!– l’arribada del germà de la núvia. El cor de la infanta batega davall de l’escotat canesú de seda, firmat per Lorenzo Caprile, mentre puja els graons. En el presbiteri, part damunt la cripta de Santa Eulàlia, l’espera el Cardenal Arquebisbe Ricard Maria Carles. És un moment històric. La darrera boda reial celebrada al temple data de 1373, quan Joan I, fill de Pere el Cerimoniós, es casà amb Mata d’Armanyac.

Després de la cerimònia, els noviis es traslladen a la Mercè, on Cristina, com a bona pubilla, lliura el ram a la patrona de la ciutat. Abans d’entrar, els saluda 'La Santa Espina'. A dins, els rep 'El Cant dels Ocells', harmonitzat per Pau Casals i amb lletra de Mossèn Cinto. En sortir, els esperen dos pilars de cinc. Benvingudes, pregàries i homilies. Tot en català.

Una diadema fulgurant fixa a les temples rinxolades de la infanta el vel de la rebesàvia Maria Cristina. Les arracades de la novia, fermança de la Comtessa de Barcelona, i els ulls blavíssims del flamant espòs enlluernen des del Rolls descapotable que enfila una Diagonal encatifada de súbdits catalans. Orgulloses, els saluden les torres de La Caixa. Al Palau de Pedralbes els esperen 1.500 convidats i 40 famílies reials.

La peça de RTVE parla de reconciliació amb la Corona i d’haver sabut corregir “antiguos errores y desencuentros entre Cataluña y la Casa de Borbón”. Tot és amable, inefable, prometedor...

Just vint anys després –dia per dia–, Felip VI, 'el Preparado', fa la digestió en públic. Se li han entravessat els resultats de l’1 d’octubre i els regurgita en una al·locució televisada. Alineat amb el Govern Rajoy, s’erigeix en el guardià de la democràcia –blasmant un referèndum!– i de la Constitució –tot i que anteposa clarament l’article 1.3 per damunt de l’1.2. I com que les digestions pesades revenen, repeteix arguments la Nit de Nadal –obviant els presos polítics i les càrregues policials– i el 24 de gener a Davos –atacant sense miraments una part del seu regne. Un mes després, la batlessa de Barcelona el planta en la inauguració del MWC.

La història haurà d’explicar qualque dia com poden haver canviat tant les coses. Què pot haver passat en els vint anys exactes que separen el resplendent somriure cuixé de la infanta, del fosquíssim discurs reial ple de gastritis i desafecte. En quin moment el pa de noces deixà pas a la dispèpsia.

Segurament no hi deu haver ajudat l’entestament de PP, PSOE i Ciudadanos –dos terços de la cambra espanyola– a mantenir el blindatge especial del rei que preveuen els articles 490.2 i 490.3 del Codi Penal. En realitat la lectura de tot el Capítol II de 'Delitos contra la Corona' és d’una gran amenitat i esdevé un inesperat homenatge a Marx, Groucho...

De res han servit les reiterades estirades d’orelles del Tribunal Europeu de Drets Humans que han advertit de la improcedència de mantenir una protecció penal reforçada al rei –'y alrededores'– per damunt de la que es proporciona a qualsevol altre ciutadà. L’estat espanyol, tot i haver-hi estat comminat en diverses ocasions, ha desoït les instruccions, contràriament al que ha fet, per exemple, la jacobina França, que fa anys que va saber adequar la seva legislació a les directrius del tribunal europeu.

Aquí, però, el front unionista manté, impertèrrit, la sobredimensionada tutela del cap de l’estat, i no tremola a enviar a presó qui s’atreveix a cantar un rap o a capgirar una cornucòpia. Semblen no voler entendre que protegint un rei d’aquesta manera, el debiliten.

I arriba ara el concurs anual de redacció '¿Qué es un rey para ti?'. Un rei, diu? Aquesta és fàcil: hauria dit que un ornament, un anacronisme, una anomalia... Ara, a més, una figura prescindible, pleonàstica, redundant. Per a derives autoritàries, ja teníem el govern del Partit Popular. No necessitàvem estaments de clotellades en segona instància. Francament, ens ho podríem estalviar.