OPINIÓ
Opinió 20/11/2020

Qüestió d’actitud

i
Nanda Ramon
3 min

ProfessoraAra fa just 30 anys veia la llum l’opuscle El futur de la llengua catalana, de Prats, Rafanell i Rossich, que va alçar en el seu moment una considerable polseguera per la gosadia de datar en 50 anys la possible extinció del català.

La relectura del tres textos que el componen –especialment la impecable Meditació ignasiana sobre la normalització lingüística de Modest Prats– continua essent recomanable. Ara, però, el vertigen s’ha accentuat: ens queden realment només 20 anys?

Sí i no, com si diguéssim, perquè el futur del català depèn de moltes circumstàncies, però, sobretot, depèn de cadascú. O això és el que es desprèn del darrer llibre de la lingüista africanista Carme Junyent, gran especialista en veritats incòmodes del tipus “Les llengües no són sexistes” o “El segle XXI desapareixeran entre un 50% i un 95% de les llengües del planeta”.

El futur del català depèn de tu –escrit amb la periodista Bel Zaballa– posa l’èmfasi en la transmissió lingüística, en l’ús efectiu de la llengua i en alguns indicadors premonitoris: els joves parlen menys en català que els seus avantpassats i els majors parlen menys en català que quan eren joves (Informe de Política Lingüística, 2018). I és aquesta una dada especialment alarmant perquè significa que el català retrocedeix entre els mateixos usuaris de la llengua.

Al llarg del debat sociolingüístic entorn del procés de normalització del català de les darreres dècades, hi ha hagut “una certa oscil·lació –un efecte pèndol– en la importància atribuïda a l’un o l’altre dels dos grans tipus d’usos lingüístics: els institucionals i els individuals”, com assenyala encertadament Isidor Marí, qui, a més, subratlla la interdependència i complementarietat entre uns i altres.

I és cert que cal reconèixer la transcendència de tots dos i no destacar la importància d’uns en detriment dels altres, però també és cert que en aquest horitzó immediat –20 anys, pam amunt, pam avall– i amb una demografia tan desbocada, el relleu generacional a punt de produir-se pot tenir la clau d’un desenllaç irreversible o d’un gir esperançador. I això, amb tots els condicionants externs que es vulgui, té una dimensió claríssima de decisió i compromís personal.

Moltes vegades com a individus no som conscients de l’impacte que tenen les nostres actituds i comportaments en els processos socials. És evident que tots voldríem, per exemple, aturar el canvi climàtic o posar fi a la pandèmia, però sovint no som capaços de connectar aquesta “voluntat genèrica” amb el nostre “comportament concret” i, consegüentment, no introduïm el canvi d’hàbits imprescindible per avançar cap als nostres objectius. És més, continuam avançant en sentit contrari. I a bastanta velocitat, per cert.

El nostre comportament, en coincidir amb moltes altres conductes similars, produeix conseqüències no desitjades a escala global. Molts dels fenòmens que són conseqüència de l’acció dels humans no responen a una intenció, sinó que són un simple efecte col·lateral que, en alguns casos, pot resultar devastador.

En la majoria de casos, els processos de substitució lingüística són el resultat de l’acumulació d’accions nocives per part dels parlants –no transmetre la llengua als fills, amagar la llengua pròpia en públic, no parlar en català amb un desconegut, no exercir els drets lingüístics propis, obviar la tria lingüística en un determinat servei...–, sense que els parlants tinguin intenció de perjudicar la seva llengua ni, òbviament, conduir-la cap a l’extinció. Tot es resol entre mecanismes poc visibles, però extremadament perillosos.

Els parlants no són conscients de la repercussió del seu comportament en la vitalitat de la llengua i, precisament per això, la poden conduir sense saber-ho a un punt de no retorn.

Un dels mecanismes psicolingüístics més letals del nostre patró social és la norma de convergència lingüística, per la qual els catalanoparlats confluïm espontàniament amb la llengua de l’interlocutor –el castellà, normalment– fins i tot en els casos en què no és necessari comunicativament. Es calcula que només una quarta part dels catalanoparlants començam una conversa en català i això té efectes terribles: davallada radical de l’ús del català, invisibilització de la llengua pròpia, esvaïment de la posició de centralitat lingüística, minva de les possibilitats d’aprendre i practicar el català per part dels no catalanoparlants...

La bona notícia és que les actituds, els hàbits quotidians i el comportaments personals poden canviar. Es necessita convenciment, constància i flexibilitat, ja està clar, però és possible i molt aviat es veuen els resultats.

“Si no fem un canvi radical, anem de dret cap a l’extinció del català. Però no hi ha cap fat inexorable que ens hi meni”, deia Modest Prats fa 30 anys. Això, que depèn de tu.

stats