OPINIÓ

Racisme i política

Fa pocs dies, ens va sacsejar la imatge d’una nina de dos anys embolicada amb la camiseta del seu pare, ofegats en una vorera del Rio Bravo, a la frontera de Mèxic i els Estats Units. Un 'déjà-vu' de la que va ser una altra imatge d’impacte el 2015, la del cadàver del nin sirià de tres anys Aylan Kurdi en una platja turca. Imatges que no deixen indiferent gairebé a ningú i que, a pesar dels dubtes ètics sobre la legitimitat del seu ús mediàtic, tenen la capacitat de treure’ns una mica de compassió, una qualitat que potser ha esdevengut el darrer batec d’allò que ens resta d’humanitat.

Però què passa amb totes les imatges que no tenim l’oportunitat de veure? Perquè, lamentablement, cada dia podríem disposar d’imatges semblants, tan o més dures, d’éssers humans de tota condició, morts a les mateixes aigües on gaudim el nostre 'capfico' qualsevol dia d’aquest calorós estiu. Senzillament, no es mostren. I el que és pitjor: s’amaguen o es normalitzen com si hagués mort un ca, o fins i tot es dona 'bolla' a notícies falses, com la que xarxes i grups de Whatsapp policials han fet circular aquests dies atribuint una agressió enregistrada a la Xina a un menor migrant no acompanyat (els anomenats 'menes') aquí.

Europa ha duit el racisme institucional a límits que ens retrotreuen a les polítiques segregacionistes vigents fins als 60 als Estats Units, i que es manifesten ara amb el rebuig als nous europeus, que no són altres que els descendents dels espoliats de segles de colonialisme arreu del planeta. Per fer possible aquella expansió imperial, especialment a partir de la colonització d’Amèrica, va ser necessària la creació de la figura de l’'indi', uns éssers que, tot i tenir ànima (gràcies a la victòria de Bartolomé de las Casas a la trifulga amb Ginés de Sepúlveda), es va considerar que tenien una cultura inferior i, per tant, a més de tenir menys drets que nosaltres, havien de ser 'civilitzats'. Aquella coartada va obrir la porta a tot el que va venir després, des del tràfic d’esclaus transatlàntic fins a processos colonials que varen ser possibles gràcies a la subhumanització dels 'altres', dels diferents, de la mà de relats identitaris nacionals-imperials que incloïen enemics externs, però també interns: recordem els nombrosos episodis de persecucions i expulsions de jueus, moriscos i gitanos en el cas d’Espanya a partir de 1492.

Tot aquest racisme social i cultural acumulat, impregnat d’un fort eurocentrisme (tot es concep en base als nostres patrons de ser, saber i posseir) i superioritat moral (no en va, els europeus som els promotors d’una Declaració dels Drets Humans que hem convertit en paper banyat), sustenta el racisme institucional de la UE, materialitzat en la política de fronteres i els CIE (centres d’internament d’estrangers) i, amb elles, la criminalització no sols de les persones migrants i refugiades, sinó fins i tot de les persones que miren d’assistir-les i evitar que la gent mori. Això és el que ha passat amb la detenció i posterior alliberament de Carola Rackete, la capitana del 'Seawatch 3' a Itàlia. I el que ha passat amb la mort de 22 persones a l’Estret la setmana passada després que es desoís l’alarma d’Helena Maleno, una altra valenta dona, perquè el govern en funcions de Pedro Sánchez havia ordenat a Salvament Marítim que, respecte de tots els avisos de gent a la deriva i en perill, miri cap a un altre costat si no són estrictament en aigües espanyoles, encara que es puguin sentir els crits de la gent agonitzant. La mateixa ordre que explica l’amenaça a l’ONG Open Arms de multes de fins a 901.000 euros si persisteixen en el rescat de persones. Salvini escridassa, però el racisme institucional és compartit.

A les Illes tampoc no ens xuclam el dit. No tenim CIE, però la Delegació del govern i les forces de seguretat envien les persones interceptades en pasteres arribades a les nostres costes cap a aquestes presons a la Península, on es tanquen persones que no han comès cap delicte, pel fet de ser migrants. Mentrestant, als grans iots dels xeics i emirs petroliers que ens visitaran aquest estiu, i on es practica la prostitució i altres activitats il·lícites, les mateixes forces de seguretat no els demanaran un sol paper.

En un món multipolar on és fàcil trobar un enemic extern, és fàcil substituir-lo per les persones migrants i criminalitzar les ONGD que miren de salvar vides. Fins i tot certes esquerres desnortades es deixen seduir per discursos com el de Fusaro, un dels intel·lectuals italians al servei del populisme ultradretà de Salvini, pensant que la identitat de les classes treballadores es refarà per contraposició a l’enemic, representat en les persones migrants. I s’atreveixen a apel·lar a Marx o Gramsci per justificar-ho, mentre el capital s’ho passa pipa.

Però no passeu pena, que ara Josep Borrell es farà càrrec de la diplomàcia europea i les coses començaran a canviar.