Ramon Barnils

No amagaré que alguna vegada de nit per Barcelona amb tots els de la colla havíem anat a fer una copa a la Sala Bikini a la Diagonal només perquè ell hi era

Aquest dilluns 14 de març ha fet 15 anys que va morir el periodista Ramon Barnils, un referent del periodisme fet amb rigor, llibertat i compromís. Definit com a persona crítica i controvertida, el vaig descobrir escoltant el programa radiofònic nocturn El lloro, el moro, el mico i un senyor de Puerto Rico que feia conjuntament amb Jordi Vendrell i Quim Monzó (La Mercantil Radiofònica) a Catalunya Ràdio, un programa de culte, que posteriorment va evolucionar al programa de tarda El mínim esforç. Me'n vaig fer seguidor incondicional: no deixava indiferent i això em fascinava perquè ho feia en base al rigor i al contrast de les informacions.

No amagaré que alguna vegada de nit per Barcelona amb tots els de la colla havíem anat a fer una copa a la Sala Bikini a la Diagonal només perquè ell hi era. El mite del Barnils de nit que no era altre que veure'l amb el gintònic a la mà mentre parlava amb qui l'interpel·lava. Però és evident que més enllà del mite, hi havia el professional, el mestre de periodistes, el creador d'opinió i de polèmiques.

Qui millor defineix l'estil de Ramon Barnils és el també periodista Joan Vila i Triadú que va dir que Barnils tenia una idea de periodisme basat en el "rigor, documentació, contrast, reflexió, anàlisi, poc amable amb el poder, que es deixa dirigir el mínim i que intenta no tenir censura ni autocensura". Crec que la definició no pot ser més encertada. Convé tenir molt present Ramon Barnils i el seu estil, perquè molts d'aquests conceptes que el definien n'anem mancats en l'exercici del periodisme avui.