Ranchipur

No hi ha dia sense pluja, tot i que aquí érem més d'aiguats i pedregades que de roines i pluvisquejos

M’estan sortint escates al cos, respiro per brànquies, i ja semblo la forma de l’aigua amb tanta pluja. És insistent com el cunyat llançant-se sobre la safata de llagostins durant el dinar de Nadal, exagerada com Rajoy menjant i bevent durant vuit hores en un restaurant i persistent com Jack Nicholson que sempre treu el cap a 'El resplandor'. Ja està trigant  Mr. Wonderful en llançar una línia de productes amb un sol dibuixat i frases como "Impossible és només una opinió" o "Somia i sortirà".

No hi ha dia sense pluja i tinc la gavardina més arrugada que la del tinent Colombo. Perquè aquí no som de pluja dolça i delicada de pel·lícula britànica o de telefilm alemany de tarda. No, aquí som –o érem– més d’aiguat nivell 'blockbuster' a l’estil 'Independance Day' de Roland Emmerich perquè la barreja d’aigua més xafogor portarà a l’estiu uns mosquits tan grans com l’Air Force One del Trump, no fos el cas que, a més de les tempestes i les pedregades sobrevisquéssim a les al·lèrgies i a les astènies primaverals.

Des que van començar les pluges de Ranchipur hem passat en un tres i no res de les oracions afirmatives (està plovent), a les interrogatives (quan deixarà de ploure?) i ara ja estan agafant força les exclamatives (estem ben fotuts amb tanta pluja!). Aquí entren en escena les pobres mares i pares, posant espelmes a Nostra Senyora de les Isòbares per a què no plogui el proper dissabte, que fa el nen la comunió vestit de mariner, però no de capità Pescanova. És dur haver de viure la pluja de la mateixa manera que quan els psicòlegs et parlen d'afrontar un dol.

I quin desastre si les nenes i nens han de sortir al jardí amb el risc que allò degeneri en una batalla campal entre portadors de paraigües Pocoyó i els de la Patrulla Canina mentre els adults estan confinats al restaurant 'L’arca de Noé'. La pluja anul·la actes, pertorba activitats i té organitzadors d'esdeveniments tan nerviosos que mosseguen fins i tot les ungles del seu gos.

Encara que cal reconèixer que estar al llit sentint el soroll de la pluja en els vidres hauria de ser considerada la vuitena meravella del món. Malgrat que, a l’endemà, en comptes de paraigües haguem de sortir de casa amb piragües.

Etiquetes