Quan s’acosta la canícula, o quan es produeixen aquestes coses modernes que hom anomena alarmes per altes temperatures, surt al telenotícies, a tots els telenotícies, el Conseller o expert en coses mèdiques de torn aconsellant que si fa molt de sol procurem anar per l’ombra, que a les hores més càlides procurem no fer el bèstia, que beguem aigua…, i sempre em deman com hem pogut sobrevire fins avui sense tanta de saviesa.
Són els tòpics, aquests bloquets precuinats que substitueixen el pensament intel·ligent a l’hora d’expressar-se i omplir minuts.
L’estiu n'arrossega un bon grapat, la seva mateixa idea de banalitat desenfadada n’és un. I devora els tòpics, a vegades sense clara distinció, té els seus clàssics.
A la Colònia, un d’aquests clàssics són les bicicletes. No vull dir aquestes bicicletes modernes sobre les quals pares de família disfressats amb 'maillots' de colorins es juguen la vida per anar a berenar de frit per carreteres saturades. Vull dir bicicletes que, amb el seu rovell, la seva pintura descolorida, anuncien que porten anys hivernant a garatges i portasses d’on són rescatades cada estiu, un poc d’oli, un repàs a les rodes, i tant serveixen per anar a comprar pa com per arribar a la platja del Marquès. Bicicletes que donen a entendre que els seus genets pertanyen a una mena d’aristocràcia de coloniers antics, que recorden aquells dies en què als bars hi havia lloc i això no era una selva de cotxes amb reggaeton a tota cercant estacionament.
El meu predilecte entre els clàssics de l’estiu colonier és la tempesta. Aquell dia, generalment després d’un període canicular i magribí, que la negror s’acaramulla al cel, els niguls s’enfilen i ja ha començat a tronar, cauen aquelles gotes feixugues i rotundes, i les temperatures poden caure un bon grapat de graus. Llavors descobrim que els equipatges de vacances no han previst gaire aquesta avinentesa…i improvisam. Els turistes fan el que poden i els residents habituals acudim a un racó dels calaixos on guardam… els ranguets. “Ser un ranguet”, diu l’Alcover Moll, s’aplica a les persones brutes o malvestides, especialment, afegeix, a les dones (ui, ui); però al meu entorn, en algun moment, el sentit ha relliscat de la persona a la roba que li atorga la condició.
Això és el que passa aquest dia de refredament imprevist, i afegeix un nou grau de festivitat a l’alleujament tèrmic, i tot plegat té el seu punt de comèdia, i són coses de l’estiu, tanta gent que somriu vestida amb combinacions improbables de peces de distintes modes, estils, èpoques i funcions, aquí voldria veure els caçadors de tendències i no a la 'Barcelona feixon güic'.
També al món de la informació i la política hi ha els seus ranguets, personatges amotitzats que per alguna mena d’inèrcia o vici institucional perviuen pels racons i els calaixos dels partits i aprofiten les necessitats estivals per treure el nas i amollar qualsevol batallonada, un poc com els cantants que fa dècades varen tenir una única cançó d’èxit i encara roden per les revetles més obscures, esperant el cop de fortuna, la moda nostàlgica que els remunti una mica la cotització.
Aquest estiu, potser perquè hi ha dos partits que competeixen per veure qui és més espanyol, espanyol, espanyol, un dels nostres ranguets polítics més lamentables, José Ramon Bauzá, ha recuperat la història del nin selvàtic adoctrinat, que, ignorant, el pobre, la gran veritat i el feixuc precepte que es desprenen del seu DNI… no sap xerrar el castellà!
Estàvem a punt de tocar via fora, enviar cap a les terres incògnites de la Mallorca profunda una missió de les Filles de Làzaro Carreter o directament una brigada de la Guàrdia Civil en pla 'Apocalypse Now'; però l’actualitat és efímera, i de cop ha plogut, i s’ha produït aquest altre clàssic de les pluges estivals que és el tancament de platges perquè el sistema de depuració és obsolet i insuficient i funciona tan al límit que basten quatre gotes perquè les aigües residuals recordin la cara més pudenta de la saturació… i immediatament, aquest altre clàssic o tòpic que són les declaracions de la banda popular recordant que, com que ells no han governat mai, la culpa de tot és dels rojos.
