Als carrers de la població on visc, vaig arribar de Ciutat l'any 1994, hi ha una concentració de persones ben considerable a les hores principals del dia. Als llocs estratègics. Hora de partir a la feina o d'entrar els infants a escola. Aquests llocs són bars, cafès, els forns... He sospitat sempre que, potser, a casa seva s'avorreixen moltíssim; hi ha personatges que fan guàrdia en aquests establiments a tota hora i també contribueixen al PIB. Així i tot, podem suposar que els agrada, i molt. En general marxen a les hores més toves, sense txitxa, però... compareixen al poc temps! i mantenen en forma aquest cos de cambrers que és ja tota una població a part, d'aquesta indústria del nostre país. Ja no és només el turisme, ja és el bar de molts jubilats joves que formen part d'un actiu considerable. És mal de creure. Aquests simpàtics personatges quan podem pensar que a l'hora del dinar, o del sopar, tornaran a casa irremeiablement havent d'interrompre tota activitat social, de tertúlia o de veure les mosques volar... sorpresa! decidiran quedar al mateix establiment i compartiran estovalles, amb medalles incloses, amb els seus veïnats de destí. Són les antigues 'barfly' dels noranta, avui reciclades en predicadors de l'apocalipsi en uns casos o en fervorosos partidaris de qualsevol causa que pugui diferenciar-se amb un color de camiseta. Antigament quan s'acabaven les festes d'estiu, i els sopars a la fresca, es tornava al tall. Avui, quan s'acaba l'estiu dels més joves, és quan més s'omplen els bars de mares i pares sense feina o prejubilats, tot molt semblant a un fenomen paranormal si no fos una bombolla més d'aquesta nova ensabonada. Quan pitjor... millor?
La dretota va perdre el poder a principis d'estiu. Anunci: entram de bell nou en recessió. La primera ministra britànica fa un ballet. Quim Torra juga a la revolució. Recordin la cançó: “Si en Londres les pica un huevo, aquí todo el mundo se rasca!”. “Si allí tienen a la Thatcher, aquí tenemos a Ardanza”. Poden posar color a l'estampa. Aquells que avui ens autogestionam no coneixem, encara, persona nascuda que ens pugui perdonar la vida per viure en l'equidistància. Contrasta la rauxa amb el fet que comença a haver-hi massa gent a qui per a poder tirar endavant el dia a dia li van caient les ideologies. Tot recordant de memòria Kafka als seus 'Diaris': “Avui matí ha començat la guerra (era la Primera Guerra Mundial). A la tarda he anat a nedar”. Talment.
