Realitats que no poden deixar indiferents

A vegades és necessari veure la realitat amb tota la seva cruesa per comprendre realment allò que està passant al món

MARC BALLESTÀ
MARC BALLESTÀ

El dia 8 de novembre, i dins dels actes de celebració del desè aniversari de l’Agència de Notícies Andorrana (ANA), vaig assistir a la conferència 'Els ulls de la guerra' que va fer el fotoperiodista de guerra Antonio Pampliega. Va ser, i no crec que m’equivoqui, l’acte al que he assistit en què més malament ho he passat però, alhora, dels que més m’alegro d’haver-me sentit així.

La conferència consistia en conèixer i veure –sobretot veure– de primera mà les conseqüències, reals, dures i sense cap tipus de filtre, de les guerres del nostre món. Al recull de fotografies i vídeos gravats pel mateix fotoperiodista podies contemplar en tota la seva magnitud el que representa i què implica una guerra. Com explicava ell mateix, la guerra és, segurament, una de les coses “més democràtiques” que hi ha al món perquè no distingeix ni sexe, ni edats, ni classe social: tothom acaba patint les mateixes conseqüències i mor, tant si és que es tracti d’un infant com d’un avi, d’una mare o d’un jove.

Costava molt romandre assegut a la cadira mentre veies com entraven nens ferits o morts en hospitals improvisats; o com un noi jove i amb mitjans rudimentaris desapareixia davant els teus ulls per l’efecte de l’explosió d’una granada de morter. Costava horrors que no et caiguessin les llàgrimes quan veies un nadó estirat al llit ferit i sagnant, que no podia ni plorar.

A vegades és necessari veure la realitat amb tota la seva cruesa per comprendre realment allò que està passant al món, i no gaire lluny d’on som nosaltres, a Síria, a Ucraïna, a Kosovo... fets que, sovint, a les notícies dels informatius passen com una estadística més.

En el nostre cas, per exemple, veure la cruesa i la realitat de la guerra a Síria ens ha de fer veure amb uns altres ulls la realitat dels refugiats sirians que recentment hem acollit al nostre país. Segurament, sense veure imatges com aquelles, un no és conscient del tot del que ha hagut de passar una família d’aquell país; i també costa d’entendre perquè el fet de donar-los l’oportunitat de començar una nova vida, lluny de la seva pàtria i dels seus amics i familiars, en un minúscul país dels Pirineus del qual, segurament, no havien sentit anomenar mai, és viscut per ells com el millor regal que podien tenir.

És responsabilitat de tots nosaltres fer que la seva estada aquí sigui la millor possible: els ho devem davant del que han hagut de viure al seu país.