Opinió 14/10/2016

Rebre subvencions no és rebre ordres

i
Ferran Aguiló
2 min

Se’m fa estrany estar d’acord amb Ciutadans, encara que només sigui parcialment. Quan dimarts, en el Parlament de les Illes Balears, la diputada Olga Ballester criticava les subvencions del Govern a la premsa escrita en català, vaig pensar d’aplaudir-la, de dir ben fort que a mi tampoc no m’agraden, que treball de valent perquè deixin de ser imprescindibles. Llavors, començà a desbarrar sobre la submissió que suposen les subvencions, i s’acabà la coincidència. Submís ho és qui vol, qui no creu que el seu producte pugui arribar a interessar com per rebre el suport suficient del lector. Dissortadament, el país dóna la raó a la diputada o, almenys, una majoria important del país. Polítics que paguen amb doblers de tots hagiografies en diaris submisos. Empresaris més interessats a coaccionar el director del diari que a convèncer el lector a qui suposadament adreça anuncis. I mitjans que s’han posat al servei de qui pagui com a única fórmula per sobreviure en la selva d’una crisi que precaritza l’ofici. No tots, és evident. Hi ha polítics que arrufen el nas davant les crítiques però que no condicionen els mitjans que reben doblers públics. Hi ha empresaris que paguen anuncis perquè valoren la qualitat dels lectors. Hi ha periodistes que volen anar més enllà de les relacions públiques. I n’hi ha que, a més, voldríem fer-ho amb la normalitat de qualsevol país amb els mitjans en la seva llengua. Per aconseguir-ho, caldrà un país diferent del que imagina la senyora Ballester, evidentment. Un país on els ajuts públics, raonats i transparents, no suposin canina entrega al pagador i on la qualitat de la informació pugui arribar a tothom amb la seva llengua.

stats