Recreació dels antics

Forjaren una terra que ara retrobem esquinçada i on ja no s’exerceix cap excel·lència perquè se’n tallà la continuïtat

Cada paraula gravada sobre una pedra és una revelació…, o un apocalipsi. Cada signe traçat en una roca, en un monòlit, en un túmul, cada frase intranscendent, cada paraula en marbre, cada vers cisellat sobre el temps i l’oblidança, damunt dels segles i per sota de les vides, és el triomf i la desfeta de la voluntat, és l’angúnia i la joia. És escriptura i és mort. Una làpida trobada a la muntanya o enmig d’un camp on algú llaura és un monument a la inexistència i alhora a l’existència. Hi apareix escridassant-nos, assenyalant-nos des de les seves incisions erosionades. I els missatgers alats dels déus i les deesses xiulen melodies en una tonalitat inaudible, i bufen sobre l’arena que colga la distància entre nosaltres i l’antigor.

En el fons, ens posem davant d’un paper o d’una pantalla perquè volem restituir els himnes i la prosa dels antics. Ens manca una tradició sucumbida, desfeta a consciència, i també ens nafra. I és aquesta nafra, aquest buit, aquest malestar de no estar complets, el que empeny a la revolta. I la revolta sempre troba el seu cau en les paraules. Abans del pensament, la paraula. Abans del moviment, el mot creador de sentit. No seríem res sense aquestes pedres: poemes èpics esborrats per la pols de la desfeta, tragèdies de vides de les quals hom ha perdut el respecte en el present. Els antics forjaren una terra que ara retrobem esquinçada i on ja no s’exerceix cap excel·lència perquè se’n tallà la continuïtat.

Per això no creem, sinó que recreem. Crear, crearen ells, aquells, sobre les illes remotes i ara ocupades. Crear, crearen també els altres, aquells, a la ciutat eterna i a les seves viles. I cada home que sabut o ignorant va esculpir una pedra on escriure el que per a ell era una paraula gravada en homenatge a un ésser estimat, i per a nosaltres és un apocalipsi…, o una revelació. Obrim els ulls, les ruïnes fumegen, en una cova algú encara recita les paraules d’una oració mil·lenària. Dempeus.