Reducte de resistència

Crear espai per a les produccions culturals en la nostra llengua i donar-los valor és una inquietud ben viva a la major part dels territoris catalanoparlants. Aquesta setmana s'ha presentat l'edició 2018 del VOC (versió original en català), el certamen de premis i mostra de produccions audiovisuals en català, organitzat per Òmnium Cultural. Porta tota mena de creacions a cinemes i espais públics d'arreu de Catalunya. Un altre exemple és la Plaça del Llibre, un esdeveniment al marge, tant pel que fa a ubicació com a data, respecte a la Fira del llibre de València. A Palma també s'organitza la Setmana del llibre en català.

Totes elles són iniciatives fantàstiques, amb una organització impol·luta, on la producció cultural en la nostra llengua brilla amb llum pròpia. Són molt interessants per fer-nos adonar del talent que té la nostra comunitat lingüística, l'alta capacitat de producció i la seva qualitat. I aquí és on rau la qüestió. La pressió que exerceix sobre el nostre mercat el món cultural en llengua castellana i el màrqueting redueixen la visibilitat de la producció pròpia. Per tant, la necessitat que existeixin aquests espais a mode de reducte de resistència, fa que d'una banda s'alimenti l'orgull de país però alhora, encén per enèsima vegada el llum d'alarma.

El nostre objectiu, com a comunitat cultural, hauria de ser que no calgués posar-los llums de neó per fer ressaltar els llibres o les pel·lícules en català. Ha de ser que el públic general arribi a valorar per si sol tot el que fem i tot el que tenim, com passaria a un país normal. Ara per ara, les dades ens indiquen que, si no comptem els llibres escolars, a Catalunya, les vendes de llibres en català representen el 26%, segons l'Associació d'editors en llengua catalana. Al País Valencià, segons dades del ministeri espanyol de Cultura, tan sols entre el 2 i el 3% dels ciutadans llegeixen en la llengua pròpia. A Catalunya, parlaríem d'aproximadament el 30%. Són xifres gens encoratjadores.

Com s'ha de fer perquè augmenti el consum cultural en la llengua pròpia? És evident que tancar mitjans de comunicació en la nostra llengua no ha estat l'opció més encertada. Castellanitzar-ne i vulgaritzar-ne els continguts, com passa a Catalunya, tampoc hi ajuda. I tenir un govern com el valencià que tan sols destina uns 250.000 euros anuals a polítiques pel foment del llibre i la lectura, per bé que fins fa quatre dies eren inexistents, potser tampoc és suficient. La clau és prendre consciència que ningú a part dels nostres autors pot produir cultura en la nostra llengua. I si ells no poden subsistir, l'expressió de la nostra identitat està tocada de mort.

Un cop aquells que tenen a l'abast poder-hi fer alguna cosa siguin plenament conscients de què ens hi juguem, no caldrà crear aquests reductes, per bé que lloables, per fer que la nostra llengua brilli amb llum pròpia. Un dia, Òmnium no haurà d'organitzar un VOC perquè pel públic serà normal veure audiovisuals en català a la gran pantalla. Un dia no serà tan anecdòtic ser valencià i llegir grapats de llibres en la teva llengua.