PeriodistaEls darrers mesos el meu barri s'està omplint d'exòtics refugiats. Dic exòtics tot i que la seva llengua no m'és estranya ni venen de molt lluny. A alguns fins i tot els conec pel seu nom.
No han hagut de recórrer molts quilòmetres ni arriscar la vida a la mar. No fugen de cap guerra, però sí d'un enemic implacable: l'economia de mercat.
Els refugiats del meu barri tenen més o manco la meva edat, si fa no fa el meu mateix color de pell –el cutis, això sí, més ben tractat– i la majoria parlen mallorquí com jo. Bastants tenen fills, perfil d'Instagram, un armari envejable i els mateixos mobles d'Ikea que tenim tots.
Es tracta dels palmesans que han hagut de partir del centre. Ja no poden competir amb els suecs, els hotels boutique ni els fons voltor i la força centrífuga del capitalisme els ha obligat a dispersar-se més enllà d'aquella frontera psicogeogràfica que sempre han estat les Avingudes, el llindar que separa la Palma antiga de la Palma nova, la ciutat de veres i els primers metres d'un extraradi que a poc a poc s'ha anat creient eixample.
Fins fa no gaire, la gent que vivia un poc més amunt d'aquí encara deia que "anava a Palma" quan s'acostava al centre, per no parlar de barris com la Soledat, des d'on per arribar a la porta de Sant Antoni havies de creuar un bon tros de solars i horts abans de poder dir cert que havies sortit del poble.
Ara la ciutat ha arribat fins a ells. La invasió ha estat de dins cap a fora. Palma vessa.
I també vessa de botigues eco, ramen bars, cervesa artesana. D'entrada, ens satisfan aquestes novetats. Alguns d'aquests llocs són ara els nostres preferits. Però és tot tan còmode i convenient que començ a sospitar que darrere d'aquesta força s'hi amaga alguna cosa terrible, inexorable i cega, una voluntat fantasmal que tard o d'hora exigirà el seu preu.
A casa hem inventat un joc que es diu hipster watch. Vigilam cada signe; intentam registrar els petits canvis, estar atents, detectar els senyals. Cada toc de trompeta ens diverteix i aterra a parts iguals. A estones sospitam que els primers hipsters vàrem ser nosaltres: la primera trompeta, el primer senyal, els refugiats primigenis. El símptoma del canvi inexorable.
Però la gentrificació són els altres.
I vet aquí els seus prodigis. Vet aquí el miracle, aquí i ara, en directe, davant dels nostres ulls, germinant.
Com s’atura una cosa així? Qui pot detenir els rellotges? Qui pot lluitar contra el temps i els comptes, les dues matemàtiques que de bon de veres calculen la nostra sort?
Hi ha dies que voldria ser càndid i violent com un fatxa, sempre intentant que deixin de voltar les aigües i fer recular les hores, sentimentals, idiotes, il·lusos i espantats.
En lloc d'això, nosaltres al balcó hi hem estès una flassada groga: "Refugees welcome", hi posa, donant la benvinguda als famolencs i als ben alimentats, als malalts i als sans, i sobretot a les seves carteres, els seus ramen bars i la seva IPA artesana.
Benaventurats ells perquè demà els refugiats serem nosaltres.
