Cíclicament, a Espanya apareix l'esperança en el col·lectiu d'il·lusionats ciutadans que, malgrat ser hereus intel·lectuals dels perdedors i dels vençuts de sempre, mantenen la fe que qualque dia es podrà canviar. Són els que, animats per moviments socials, per corrents estrangers o per optimista anàlisi de la realitat, creuen que un dia Espanya també serà la terra "on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!". Ho desitgen tant que creuen fermament arribat el dia que es reconeixeran en aquest estat que reconeix tots els seus ciutadans i països. I, quan creuen arribat el dia, quan són prop de guanyar o, fins i tot, guanyen, l'alegria dura poc, la realitat enfosqueix les esperances i tornen al renec i a la frustració.
Després, alguns recorden que aquesta és la terra que expulsà els jueus, els afrancesats i els republicans (i ara els joves més vàlids i preparats) i que mai no deixarà de ser una "
