Aquesta setmana ha fet cinquanta anys d’aquell dia que, als Jocs Olímpics que es desenvolupaven a Mèxic, dos atletes nord-americans, i negres, varen fer la salutació dels panteres negres al podi, en rebre les medalles d’or i bronze dels 200 metres. Eren Tommie Smith i John Carlos. Varen esdevenir una icona de la lluita pels drets civils, i ho pagaren amb anys d’ostracisme esportiu, ells i el medallista de plata, l’australià Peter Norman, que els va donar el seu suport moral. El president del COI , que els va expulsar de manera fulminant, era un tal Brundage, que el 1936, quan presidia el comitè USA, no va tenir cap objecció a la salutació nazi als Jocs de Berlín.
El mateix dia, mirau, feia un any de l’ingrés a la presó de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Amnistia Internacional ha tornat a exigir-ne l’alliberament immediat i a qualificar d’insostenibles les acusacions, i en un sentit no gaire diferent s’ha manifestat també aquests dies Pascual Sala, antic president del Suprem, el Constitucional i el Consell General del Poder Judicial.
Gairebé al mateix temps, l’actual president del Suprem i el CGPJ, Carlos Lesmes, ha desconnectat d’una reunió on-line la representant de la Generalitat de Catalunya perquè… duia un llaç groc. Que no deixa de ser un recordatori de com es cotitza la llibertat d’expressió a les cúpules del poder constitucionaloide.
El missatge és el de sempre: hi ha idees que no es poden expressar, i una cosa és la llibertat i una altra, el llibertinatge; ja ens entenem. D’aquí a una nova agressió per part d’una banda d’emmascarats que arrabassaven cartells independentistes a un ciutadà que ha manifestat disconformitat, només hi ha la passa que hi ha. Petita, petita, tot sigui dit.
Aplicant la mateixa idea, el nostre incombustible i heroic desinfectador, Josep Borrell, ha tengut temps per, a més de donar explicacions per allò tèrbol de les accions d’Arbengoa i la virtual informació privilegiada, retirar l’estatut diplomàtic del delegat de Flandes a Espanya, perquè el president del Parlament flamenc havia criticat els empresonaments i s’havia permès expressar dubtes sobre la qualitat democràtica del Regne.
Recordem que Borrell és ministre d’Afers Exteriors… i Comunitat Europea! I que la mesura evoca la línia argumental d’aquell altre titellaire del Circ 155 sobre el tribunalet alemany “de segona”, que havia negat l’extradició de Puigdemont. I fa pensar en un desconeixement de la realitat política belga especialment flagrant a un ministre de nissaga suposadament federalista. En fi, el parlament de Flandes l’ha enviat allà on no plou amb un vot unànime que inclou recordatori que, per allà, hi ha llibertat d’expressió fins i tot per al president del Parlament.
Són rars, aquests belgues, que no entenen la diferència entre llibertat d’expressió i, per exemple, greuge a la bandera d’Espanya, que és el que hauria fet el fins ara cònsol honorari de Grècia a Barcelona, que ha estat destituït a petició del nostre heroi, perquè havia assistit a la manifestació de la Diada… amb… no sé si tendré coratge d’escriure-ho… una camiseta amb l’estelada!
Això és marca Espanya, Manolo el del Bombo es pot retirar tranquil. Mentre, esper pronunciament sobre aquest tràgic i gens humorístic afer de Jamal Kashoggi, el periodista saudita –exiliat, crític amb la monarquia– que tot indica que ha estat torturat i assassinat al Consolat del seu país a Istanbul. És sabut que Espanya manté relacions molt amistoses amb Aràbia Saudita, el príncep hereu de la qual no fa tant va visitar el rei Felip, com també intercanvis comercials , i a vegades fins inviolables, com ara els vaixells de guerra o les bombes intel·ligents que ens han comprat darrerament i que potser acabin a la guerra del Iemen , que va ocupar el darrer article publicat per Kashoggi: “El príncep hereu d’Aràbia Saudita ha de restablir la dignitat del seu país posant fi a la cruel guerra a Iemen”.
Dignitats pendents de restablir deu ser una altra qüestió que els dos regnes comparteixen. Si es demostra que hi va haver l’assassinat que tot indica, i sobretot si es demostra que algun torturador duia un llaç groc, el sentiran, al ministre Borrell.
