OPINIÓ

Relativitat

Enmig de la segona onada, es fa patent que encara no se sap com controlar la 'bestiola' que va arrasant per on passa. Tornem a la posició d’escac en part per culpa de festes il·legals i botellades, com si tot el que ens envolta fos una ciència-ficció que no ens afecta per res, ni arruïna famílies, ni posa fi a les vides de les persones més fràgils. Hem de sofrir tots i totes recaigudes per culpa de persones egoistes el lema de les quals serà el que va dir Max Stirner: “Res és més per a mi que jo mateix”.

D'altra banda, continuam amb improvisacions d'unes certes mesures, l'objectiu de les quals no dubto que sigui acorralar el virus, però a vegades desconcerten! Es dictamina limitar aforament en restaurants i bars, però mai es fa referència al que és el dia a dia de moltes persones que usen el transport públic. Les hores punta, els trens i autobusos es converteixen en el reflex de les nostres contradiccions, perquè allà s'esfumen les normes bàsiques de les mesures de seguretat. Així que de poc servirà confinar zones i no preocupar-se per un transport segur que vetlla per la salut dels seus usuaris que poden infectar-se dins i infectar fora. En la qüestió de frenar els contagis, les obligacions no són solament de les persones, sinó també dels que vetllen pel seu benestar. És responsabilitat de tots i totes i és necessari fer una reflexió pel que fa a la seguretat als transports públics.

I a escala mundial, la segona onada ve carregada, com en la primera onada, d'efectes teatrals que sorgeixen de diferents punts del planeta. Seguim de prop tot el que està relacionat amb Trump, que continua amb els seus empipaments teatralitzats i, així, va transcorrent el seu mandat a l'espera de les eleccions presidencials del 3 de novembre, els resultats del qual, siguin els que siguin, no canviaran el rumb de les polítiques exteriors dels EUA. D'altra banda, la tensió va in crescendo entre Erdogan i Macron; entre Erdogan i el món; entre Macron i una part del món. Tots dos, llançant-se contínuament guants per convertir el món en una escena de teatre de duel entre cavallers ofesos i ferits en l'orgull, com en temps remots d'imperis i sultanats. Un es declara el defensor de la llibertat d'expressió sense límits, encara que aquesta llibertat va ser molt relativa i qüestionada a l'humorista francès Dieudonné, i un altre s'aclama el venjador de l'orgull ferit de tota una religió i fa crida al boicot als productes gals. Em sorgeix un dubte: aquest boicot també serà aplicable a les marques de luxe i les sagrades armes franceses que inunden el món? 

Per tant, tot l'assumpte de les guerres de les caricatures em sembla tan absurd, senzillament perquè una caricatura no és més que una caricatura, i la vida de totes les persones és sagrada i intocable! La resta sí que són interessos que pretenen mobilitzar les masses i dirigir-ne la fúria cap a altres direccions. I com va dir Arturo Graf: “El saber i la raó parlen, la ignorància i l'error criden”. Parlem?