Professor de la UIBDes de l’Observatori Social de les Illes Balears hem presentat aquests dies l’informe sobre els primers impactes del covid-19 a la societat de les Illes Balears, que, entre altres resultats, assenyala l’amenaça que representa l’aprofundiment d’unes desigualtats socials que ja eren prou importants abans de la pandèmia. Una amenaça que no ens ha de sorprendre, ateses determinades qüestions estructurals directament relacionades amb un model de desenvolupament que ha pivotat en excés sobre el turisme, i molt especialment a partir de la darrera crisi de 2008-2012, quan aquest sector ha incrementat el pes de la seva aportació al PIB en detriment d’altres àmbits productius més resilients. Ara que el PIB turístic cau, la nostra vulnerabilitat queda al descobert.
En un context en el qual les Balears som el territori que ha sortit més mal parat de tot l’Estat en termes econòmics i socials tenim l’imperatiu ètic de considerar les dades sobre pobresa i exclusió no sols com a xifres, sinó com a projectes de vida que ja eren prou dificultosos de sostenir abans, i que ara poden ser literalment destruïts per la magnitud d’una crisi que ha tocat molta gent que ha perdut la feina, que té la “sort” d’estar en situació d’ERTO, o que tanmateix ha vist minvats uns ingressos que es destinen majoritàriament a pagar l’habitatge. Fer aquest exercici d’empatia i de responsabilitat social des d’allà on actuem –ciutadanes, treballadores, acadèmiques, professionals de qualsevol sector– és més que necessari perquè les mesures per superar la situació, especialment des de l’àmbit de les polítiques públiques, serveixin perquè –a diferència de la crisi precedent– no sols no quedi ningú pel camí, sinó perquè no hi quedi una bona part de l’actual societat illenca.
Per això, més enllà de reconèixer el paper positiu de l’important desplegament de recursos públics en aquests mesos, tant per al rescat de persones com per al rescat d’empreses, convé que aquesta intervenció pública no sigui una qüestió excepcional sinó estratègica en el cas de les Balears, ateses les circumstàncies i unes incertes expectatives que la mà invisible del mercat no resoldrà. És en el marc d’aquesta intervenció que prenen sentit mesures com la Renda Bàsica Universal (RBU), la proposta d’un salari universal que rebria tot ciutadà o ciutadana independentment de la seva condició. Una proposta sobre la qual s’ha escrit i debatut molt en les darreres dècades, duita a la pràctica a algunes ciutats i territoris d’arreu del planeta, des de Finlàndia a l’Iran passant per Kenya o el Canadà, amb resultats desiguals però amb un parell de lliçons que desmunten el discurset d’aquells que afirmen que els subsidis desincentiven la recerca de feina o fan que les societats siguin menys competitives. La RBU implica una societat amb persones més lliures (en el sentit justament liberal del terme), amb major cohesió col·lectiva i amb una reorientació de les polítiques de reducció de pobresa, atès que tothom té garantits uns ingressos mínims.
Una proposta que fins i tot Nacions Unides ha plantejat com una opció per als territoris més afectats per la pandèmia i amb grans mancances prèvies, i aquest és també el cas de les Illes, on la proposta d’una Renda Bàsica Universal té altres motius per ser defensada. Primer, per això mateix: per la magnitud de la tragèdia i la incertesa cap al futur. Segon, perquè existeix una base de gestió i experiència prèvia des del punt de vista de polítiques públiques, de la mà de la Renda Social Garantida, que ha anat ampliant també els seus perfils de cobertura. Tercera, l’estudi de viabilitat que està elaborant el Consell Econòmic i Social de les Illes Balears per encàrrec del Parlament. Quarta, perquè en els propers mesos i anys es desplegarà un important paquet d’inversions públiques a escala europea, i perquè, a més, els territoris insulars tenim la dimensió ideal com per plantejar-hi un projecte pilot per implementar una proposta com la RBU. Cinquena, perquè si posam damunt la taula la quantitat de recursos que en forma de subsidis que s’estan destinant a Balears (1.000 milions per ara només en ERTO el 2020!) o els recursos addicionals desplegats en matèria d’emergència social, parlam de molts doblers per fer viable la proposta a curt termini.
És cert que pel que fa al mitjà i llarg termini és importantíssima la qüestió fiscal, que escapa a l’abast competencial d’una comunitat autònoma: com sostenir una RBU si no és amb una reforma fiscal progressiva on pagui més qui més té, una qüestió imprescindible també perquè els estats contribueixin a la justícia social i perquè de passada la ciutadania pugui recuperar una certa confiança en la democràcia, que també està tocada. Més utòpic devia semblar fa cinquanta anys enviar algú a la Lluna, però es va fer i segur que va ser més costós i menys profitós per al conjunt de la societat. Ara no demanam tant: la RBU és una utopia tan possible com necessària.
