Respecte mutu

La intensitat amb la qual Catalunya i els catalans avancen en el procés sobiranista té repercussions a Andorra. És evident, no cal amagar-ho. El saber fer andorrà sempre l'ha situat en la neutralitat extrema i, més enllà de conceptes i manifestacions genèriques, Andorra manté bones relacions amb Espanya –amb qui s'està negociant un conveni de doble imposició (CDI) perquè les nostres empreses puguin prestar serveis en aquest país sense ser penalitzats doblement– però també les manté amb Catalunya amb qui hi ha múltiples lligams de tota mena. És de sentit comú, no pot ser d'una altra manera: Andorra som clarament dependents dels nostres veïns i hem de saber mantenir aquest just equilibri. Les relacions entre països democràtics i socialment avançats es basen principalment en això, en el respecte mutu.

Òbviament estic parlant de l'Andorra com a Estat i, per tant, és normal que els seus governants s'expressin escrupolosament sobre el procés sobiranista català. L'escriptor Jaume Cabré afirma que "Jo no puc demanar a ningú que es defineixi, si no és que es troba en una situació en què o es defineix o el defineixen". Ho explica a l'Eva Piquer en una entrevista que surt publicada en el llibre 'Catorze de cara al 2014' (Editorial Acontravent), i tot i que el context en el que ho diu és una mica més ampli, ho afirma referint-se a si un escriptor s'ha de comprometre.

Una altra cosa són les interpretacions que es fan de manifestacions que sovint no han estat res més que posicionaments sobre conceptes genèrics: a preguntes dels periodistes a ningú se li acudiria dir que no està a favor de l'essència de la democràcia que és que la gent voti (Alberto Moreno o Jordi Cinca en el seu dia), o que en un eventual estat català independent sorgit "d'un procés democràtic, legal i reconegut" Andorra hi tindria relacions (Rosa Ferrer)... tot plegat és del més elemental sentit comú!

Aquests darrers dies, els nostres polítics han viscut un assetjament mediàtic en relació a aquest tema, i segur amplificat per l'afer Pujol. Un assetjament que ha posat nerviós alguns dels negociadors amb Madrid pel CDI. La presència d'alguns dels governants andorrans a Prada de Conflent, a la Universitat Catalana d'Estiu, punt de confluència de totes les ànimes sobiranistes catalanes, ha propiciat la pressió al seu damunt amb les preguntes dels periodistes. No és que ho facin expressament només per als andorrans i perquè se'ns exigeixi més a nosaltres, a l'Andorra Estat, sinó que ho fan amb tots: com es pot comprovar és una pràctica habitual demanar el posicionament a tots els governants europeus, es digui Merkel, Cameron, Rajoy, Valls o Martí. Preguntar forma part de la seva (nostra) feina.

I remarco, he parlat sempre de l'Andorra Estat, que fa el paper que li toca. Una altra cosa és la població, la societat, que és variada i diversa, calidoscòpica i conté de tot: múltiples simpaties cap al procés català –com es va demostrar en la concentració a la plaça del Poble del setembre de l'any passat–, però també grans detractors –que veuen la independència de Catalunya com una amenaça– i igualment hi ha el que els importa ben poc i volen que els deixin tranquils.

Referència bibliogràfica: 'Catorze de cara al 2014', Editorial Acontravent, és un llibre de converses de l'Eva Piquer a catorze persones del món de la cultura catalana: Albert Sánchez Piñol, Joan Triadú, Lluís Llach, Montserrat Abelló, Salvador Giner, Jaume Cabré, Mònica Terribas, Joan Margarit, Joaquim Maria Puyal, Josep Maria Espinàs, Anna Veiga, Josep Carreras, Montserrat Carulla i Isona Passola