OPINIÓ

Retorçar el Dret

En el Jutjat Central d’Instrucció núm. 5 de l’Audiència Nacional (AN), com a conseqüència d’una denúncia formulada pel Ministeri Fiscal pels fets ocorreguts a Barcelona els dies 20 i 21 de setembre, s’han obert diligències per un delicte de sedició, i en el marc d’aquest procediment s’ha dictat presó provisional sense fiança per a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. En menys d’un mes, la magistrada titular d’aquest jutjat, Carmen Lamela Díaz, ha estrafet l’ordenament jurídic com a mínim tres vegades.

1. L’AN és un òrgan jurisdiccional manifestament incompetent per a conèixer del delicte de sedició. L’art. 65.1r.a de la Llei Orgànica del Poder Judicial (LOPJ) li atribueix l’enjudiciament dels “delictes contra el titular de la Corona, el seu consort, el successor, alts organismes de la nació i ‘forma de govern’”. La magistrada Lamela pretén que la sedició sigui un delicte contra la forma de govern. La realitat és que “delictes contra la forma de govern” ho eren només i exclusivament els continguts en els articles 163 i 164 del Codi Penal (CP) de 1973 –recordem que la LOPJ és de 1985–, derogats fa més de vint anys, en entrar en vigor el CP de 1995. El delicte de sedició –i el de rebel·lió també, per cert– era un delicte contra la seguretat interior de l’Estat, igual que també ho eren els delictes contra la forma de govern, però no era en cap cas un delicte contra la forma de govern. Ni ho era aleshores, ni ho és tampoc ara: en el CP de 1995 constitueix un delicte contra l’ordre públic –i el de rebel·lió, un delicte contra la Constitució–. Tots, absolutament, els procediments que hi ha hagut per sedició en els darrers vint anys, d’altra banda ben escassos, han estat jutjats per audiències provincials, mai per l’AN.

2. Els fets ocorreguts els dies 20 i 21 de setembre no reuneixen els requisits típics que l’art. 544 i següents del CP exigeixen per al delicte de sedició. La modalitat concreta de sedició que s’hi vol constatar requereix que els autors s’alcin públicament i tumultuàriament per impedir, per la força o fora de les vies legals, el compliment d’una resolució judicial, en aquest cas la interlocutòria del jutjat d’instrucció de Barcelona que ordenava l’escorcoll de la Conselleria d’Economia. Considerar que el fet de concentrar-se pacíficament davant de l’edifici escorcollat per a manifestar el rebuig a tot el que estava passant constitueix un alçament tumultuari sediciós suposa buidar de contingut els drets fonamentals de reunió i manifestació i una criminalització de la protesta política. A tot estirar, s’hi podrien apreciar delictes de resistència a l’autoritat o, millor, desordres públics, però en cap cas atribuïbles a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, sinó als seus autors particulars. No només això: valorar la convocatòria de la ciutadania a concentrar-se per part d’Òmnium i l’ANC com una inducció a la sedició per part dels seus dirigents comporta un menyspreu olímpic als requisits d’aquesta forma de participació en el delicte: en cap moment verbalitzaren res semblant per a una incitació a obstaculitzar l’operació judicial; al contrari, com evidencien alguns vídeos enregistrats aquelles hores, es produïren crides explícites i reiterades a actuar en tot moment de manera pacífica i, fins i tot, a dissoldre les concentracions. Sorprèn, a més, que la definició dels dos activistes com a inductors a un delicte de sedició no hagi anat seguida de la seva conseqüència lògica –i, d’altra banda, monstruosa–: el processament de les quaranta mil persones concentrades aquell dia com a responsables de la sedició a títol d’autoria –recalquem que els Jordis en són els incitadors, no els autors.
3. Per últim, no es donen les circumstàncies exigides en la Llei d’Enjudiciament Criminal per a dictar la presó provisional sense fiança de Sànchez i Cuixart. És molt més que discutible, com hem vist, l’existència mateixa de delicte en els fets dels dies 20-21 de setembre i la responsabilitat, en cas d’haver-se produït el delicte, que se’n derivaria en els dos casos. La finalitat d’aquesta mesura tan dràstica és la de neutralitzar tres possibles riscos, que en aquest cas concret és qüestionable que concorren: ni hi ha risc de fugida –l’arrelament social i la compareixença voluntària en dues ocasions en ser citats a declarar el descarten–, ni s’hi dóna perill de destrucció de proves –les diligències judicials s’incoen el 27 de setembre i és impensable de quina manera podrien destruir-se proves d’una incitació pública ja produïda–, ni hi concorre possibilitat de reiteració delictiva –no depèn d’ells: la seva ràpida substitució per altres activistes ha evidenciat la seva fungibilitat–. La presó preventiva és una mesura extrema, que només pot ser dictada quan sigui del tot imprescindible i no pugui aconseguir-se la mateixa finalitat amb mitjans menys greus que la privació de llibertat –com en el cas de les dictades contra el major Trapero i l’intendent Laplana.

Deia fa uns dies Javier Pérez Royo en aquestes mateixes pàgines –’Aparença de justícia’, ARA Balears 22-10-2017, p. 45– que en l’actuació de l’AN “no és que falti l’aparença de justícia, sinó que fins i tot fa una mica de tuf de prevaricació”. Una mica de tuf o ferum: no el corregiré. Potser aquest és el preu que l’unionisme està disposat a pagar gustós per a preservar la sagrada unitat de la pàtria: retorçar el Dret fins a fer-lo irrecognoscible.