Poeta, traductora i músicNúvols rogents s'anaven apoderant del cel i anunciaven pluja i ventades, a mesura que baixava el sol. El personal de seguretat de l'aeroport havia estat no només amable, sinó també graciós: he detonat el xiulet de la màquina (soc aleatòriament sospitosa) i la vigilant respon al meu gest d'"un altre cop?!" argumentant que ara també els obliguen a comprovar-nos el colesterol i el sucre. Tanta sort que, quan Ricard Bofill va dissenyar la T1 de Barcelona, el 2009, hi va incorporar un espai a l'aire lliure que anomenà La Plaça i que avui, amb la reducció de vols i de trànsit de passatgers, ho torna a semblar. Els viatgers, que en la majoria dels casos ja són, un altre cop, persones amb cara de venir o anar a fer feina, de visitar amants o familiars i d'emprendre aventures solitàries, s'interessen, com passava fa uns quants anys, pels altres nòmades o passavolants. D'on vens, on vas, per què. Torna a succeir que s'enceten espontàniament converses, que es comparteixen cigarrets i impressions. Que el motiu pel qual ens desplacem és conscient i no tan sols un estirabot esperonat per una oferta rebuda al correu electrònic, un anunci, un no saber què.
Asseguda en aquesta mena de fossar, pel davant dels ulls, des de darrere les parpelles, m'hi desfilen imatges hipnagògiques d'expedicions que no hauré pogut fer, enguany, per la pandèmia, i imatges de periples dels quals el cos ja va tornar, però el cap i l'esperit no pas del tot. Són aquella mena de llums, filigranes, colors que es passegen per la retina quan ja no dormim però encara no estem desperts. Fascinacions, que diu Sartre. Gestos del món que ens impressionen i queden impresos a la consciència.
L'astre diürn va baixant mentre espero. T'hi fan arribar amb més antelació, a l'aeroport, i, a l'hora de la veritat, no hi ha cap nova mesura que t'entretingui i fas més via perquè vola menys gent. Per això sec en aquesta pseudoplaça i comprovo que, quan es trepitgen el dia i la nit, els sorolls (quins sonen i la manera com se senten) canvien. Tot d'una sento un grinyol mecànic, repetitiu. Un grill, penso. Un grill, a l'aeroport? Un grill dins la terminal? Impossible. Us hi deveu haver fixat, que als aeroports no hi ha mai insectes de cap mena. Els aeroports volen ser asèptics. Tossuda, inconscientment, paro bé l'orella i el grinyol insisteix. En algun lloc deuen moure una persiana o un carro... Però els carros els han retirat pel covid, argument. M'ho imagino, o de debò que sento un grill?
M'hi obsessiono. De la mateixa manera que passa amb les imatges (que som capaços de veure en qualsevol cosa més o menys allò que volem, si ho volem a consciència), pot ser que ocorri amb els renous. Ara estic sentint un grill perquè darrerament treballo en un projecte amb insectes. Provo de seguir el patró de repeticions. Em moc per l'espai artificial de la plaça; la vintena de persones que hi ha em miren de reüll, probablement sospiten la meva bogeria. Em ve a l'oïda el grill del recull Que dormim?', d'Enric Casasses. Aquell grill observador que sap que m'he aturat al mig del món, que el món em llepa i que no soc "ben bé ni com els animals / ni com els homes animals". L'aeroport és un oasi, un melic, un lloc de trànsit on "els pobles es barregen per amor". Si Amèrica és el poble del costat i els grills d'Enric hi canten, qui diu que no cantin a la terminal d'un aeroport? Definitivament, és un grill, això que sento. Però veure'l, trobar-ne la prova, esdevé impossible: la longitud d'ona del ric-ric que canta aquest insecte s'assembla tant, de mida, a la distància que hi ha entre les dues orelles humanes, que assoleix l'estèreo perfecte i no ens deixa determinar si és a la dreta, a l'esquerra, al darrere o al davant.
Escolto. No sé si és un grill ni on és, però sé que no pot ser una cigala. Elles canten de dia i els grills, de nit. Són les set tocades; horabaixa. Els coneixem tan poc, els insectes, que fins i tot als mites es confonen: quin dels dos s'alimenta només de rosada? Segons Safo, els grills; si llegim Hesíode, les cigales. Sòcrates diu que foren homes, en un altre temps, però que, de tant cantar, es van despreocupar de menjar i beure fins al punt que es van morir, sense adonar-se'n. La insistència en el cant els va convertir en immortals. A la poesia d'Enric, la bestiola que es comunica amb els déus, que transita, és el poeta. El poeta de pa i formatge. El poeta para esment a les sensacions i als pensaments: es mou, se situa en l'espai per assolir l'estat de màxima atenció, i des d'allà pot traduir o enllaçar significats amb signes, amb els mots. N'hi ha uns quants que van anar a l'entrega del Premi d'Honor de les Lletres i no van entendre res; no tenen el cap ple de grills, sinó que el tenen buit. La Plaça també ha quedat buida, en silenci. He perdut la noció del temps escoltant el presumpte insecte. He perdut l'avió. Oh, sons hipnagògics! Ric-ric!
