OPINIÓ

Riqueses

Tenir la cobdícia dins. Avui hi pensava gràcies a una vinyeta que he vist per les xarxes. He anat al DCVB a cercar-ne la definició –que m'ha encantat, us seré sincera. Defineix la cobdícia com un “apetit desordenat de riqueses”. No m'imagín desgràcia pitjor. Voler acumular, acumular i acumular. Fer-ne més i més, sense ordre ni control. De doblers, de possessions, de quarterades, de pisos, de cotxeries, de locals, de despatxos, d'hotels, d'apartaments, de cotxes, de tot. No riqueses del tipus estimar ca teva, respectar-la (sí, això inclou no explotar-la) i voler-la sana, no.

Quan em recriminen les crítiques al model turístic i apel·len al futur, em deman si em prenen per beneita, perquè no sé de quin futur parlen. A mi m'agradaria que m'explicassin el futur que preveuen per a unes Illes que en vint anys –vint, no mig segle o un de sencer– ha vist com l'índex de pressió humana s'ha disparat un 45%. Ara resulta que cada any tenim com un poble nou, però sense nom, sense ajuntament i sense plaça amb cadafal. I si et queixes o fas esmenes a un model que no és que sigui insostenible, és que ens està duent cap a l'enfonsament de ca nostra, resulta que estàs posant les coses difícils o no saps (no entens, volen dir) el que dius. I aquí és on la meva indignació entra en joc: les persones que qüestionam aquest model no posam les coses difícils; les coses fa estona que són molt difícils, i ho ha provocat l'acció insuficient per part dels governs i consells –els actuals i segurament sobretot els anteriors– i la inconsciència i irresponsabilitat de certs sectors privats vinculats al món del turisme. De veres pensam que Mallorca, aquesta illa, pot suportar això durant molts anys més? Sense energia suficient, sense aigua suficient, sense infraestructures que ho puguin sostenir, amb feines cada dia més precàries i inestables...? El capitalisme ha convençut a molts i moltes que tenim el dret i gairebé el deure d'especular amb tot: amb les cases de foravila, amb els pisos i amb la nostra manera de fer i relacionar-nos. Tot al mercat, tot en venda. I si dius que no hi estàs d'acord és que estàs en contra del progrés.

Qui està en contra del progrés no és la gent que planteja alternatives, sinó qui només pensa en el lucre infinit. Els és igual si el lucre és a costa de la gentrificació dels barris, de l'expulsió del veïnat i de l'encariment de la vida per a la població autòctona. Els és igual si desapareix la darrera ferreteria del barri, o si na Pilar se n'ha d'anar del pis perquè l'han comprat uns suecs o si el pa ha pujat trenta cèntims perquè ara està exposat devora unes magdalenes de colors amb purpurina comestible. Els és igual perquè, en realitat, els són igual ca nostra i la seva gent. I xerr de gent, també, ben mallorquina. Si els importassin ca nostra i la seva gent no dedicarien tots els seus doblers a arreglar pisos només per a turistes, els arreglarien i els oferirien per ajudar a qui no pot llogar un pis a ca nostra. Si els hotelers estiguessin tan preocupats per la imatge i la reputació de la nostra illa, no permetrien escenes i situacions com les que hem de viure cada estiu de vergonya d'altri i de massificació obscena. Si els empresaris vetllassin tant pels drets i les condicions dignes dels seus treballadors i treballadores com ho fan pel nom i la fama dels seus establiments, no tindríem els índexs de precarietat i les condicions laborals pèssimes que tenim ara. Podria seguir, però segurament em cremaria la pell de l'ebullició de la meva pròpia sang.

Estic enfadada, enutjada i ofuscada, perquè se'ns vol fer creure que aquest desgavell és pel nostre bé i per avançar cap a altres models, quan l'únic que veim és com cada any augmenten el nombre de places turístiques però això, de cap manera, no reverteix en el conjunt de la població ni en la millora de les seves condicions de vida. No s'ha plantejat i forçat una mínima redistribució real dels beneficis que genera el turisme, no s'han obert processos realment participatius i profunds que vagin a l'arrel de l'emergència, no s'han donat senyals de voler apostar clarament per economies i/o models alternatius i tampoc no s'ha donat una imatge de seguretat i fermesa davant l'embat d'un sistema que no coneix ni s'interessa per les persones, sinó pels números que podrà esprémer de cadascuna de nosaltres. I això s'ha de poder dir, perquè debatre, reflexionar i qüestionar forma part de la riquesa que algunes persones sí que estam orgulloses d'acumular. Perquè la decisió de transformar els nostres entorns amb l'objectiu que els drets de tothom puguin ser garantits en igualtat de condicions sempre suposarà infinitament molta més riquesa que especular i aprofitar-se de ca nostra. Quan ja no quedi petroli, quan ja no quedin parcel·les per edificar, quan ja no quedi aire net per respirar ni aigua per abastir-nos supòs que ja ens explicaran què en faran, de tanta riquesa podrida.

Etiquetes