El Rosell, a Déu: “'Hombre!'”

Mentre al nostre voltant proliferen les notícies falses com si d’una plaga bíblica es tractés -atenció que el concepte ‘fake news’ tal com l’utilitzem avui dia implica, a més de la falsedat de les informacions, la facilitat amb la qual ens les empassem i tot sovint les aplaudim. Mentre tots aquells que ens hi hem dedicat, i també els que encara s’hi dediquen, ens qüestionem si el periodisme està en crisi o bé la crisi és només financera, conseqüència de la incapacitat d’haver trobat una fórmula que, en el context digital, sostingui i garanteixi la viabilitat empresarial dels mitjans de comunicació. Mentre tanquen capçaleres mítiques i les redaccions es precaritzen. Mentre tot això passa i l’esperit crític, tan necessari per a la democràcia, se’n ressent, el Rosell ens deixa.

El Rosell –a mi em passa igual que al company Iago Andreu, que el dia del comiat va confessar que per a ell, el Josep Anton Rosell, primer director d'El Periòdic d'Andorra, és i serà sempre 'el Rosell'- era una barreja singular de passió i pragmatisme. Aquest és segurament l’equilibri imprescindible que hauria de trobar-se a la base de qualsevol projecte periodístic. Aquests dies hem recordat l’obsessió pels titulars i les fotos de portada, l’impacte que pretenia provocar en els lectors del diari. Hem rememorat també la confiança que dipositava en els seus periodistes i la llibertat de la qual gaudíem a la redacció. Però el Rosell era gat vell i alhora sabia molt bé com moure’s per mantenir el mitjà, malgrat les dificultats de l’època per als mitjans en general, a la línia de flotació.

Ha estat amb la seva pèrdua que m’he adonat del molt que m’hauria agradat tenir-hi una conversa sobre els dubtes actuals al voltant del periodisme, de la comunicació i de les xarxes que intoxiquen gairebé tant com informen. Ell, de fet, era molt més d’utilitzar la informació com a eina de construcció democràtica que no pas com a arma llancívola i de ben segur que, una vegada més, si n’haguéssim tingut l’ocasió, m’hauria regalat una lliçó plena de saviesa: ideals i coneixement del món a parts iguals.

L’últim dia que el vaig veure va ser en un centre comercial. Ens vam trobar per casualitat i em va saludar amb alegria i sorpresa. Així és com se’m va acudir que, si Déu existeix, el Rosell l’haurà saludat exactament amb la mateixa expressió: “'Hombreee!'”. Potser després han parlat de cinema i d’altres plaers dels sentits.