Rumb a la desobediència

El paradís no existirà mentre no obrim fronteres i acompanyem les fugides de dignitat amb camins segurs i sense polítiques repressives i racistes

El bombardeig constant d'imatges i documents audiovisuals al que estem sotmesos en la societat actual posa en perill la força que aquests poden arribar a tenir. El risc de perdre'ns en la voràgine de les xarxes socials amenaça persistent i tenaç. Provoca que es desvirtuïn fotografies com aquella del setembre de 2015 de l'infant Aylan, ofegat a una platja de Turquia. Aquella imatge va iniciar una onada de respostes i solidaritat que va acabar sent paper mullat. El seu cos va fer la volta al món, però els que havien mort assassinats per l'Europa fortalesa el dia abans i l'endemà, van ser igual d'invisibles que la resta de milers de refugiats que moren anualment. No només al Mediterrani.

Aquesta setmana passada s'ha viscut una escena semblant en una altra de les fronteres assassines que seguim mantenint intactes arreu del planeta. Óscar Martínez i la seva filla Valeria van morir ofegats mentre intentaven travessar el riu Bravo. Aquesta llengua d'aigua separa dos mons. Dues realitats que per les decisions d'uns quants són infern i purgatori. El paradís no existirà mentre no obrim fronteres i acompanyem les fugides de dignitat amb camins segurs i sense polítiques repressives i racistes.

Les respostes que deriven d'aquesta imatge, ja convertida en exemple de la política nord-americana, són molt semblants a les que va provocar l'assassinat de l'Aylan. Comparticions, ‘likes’, retuits i crits al cel. La majoria en va, des de la seguretat que dona refugiar-se rere una pantalla. Malgrat tot, hi ha respostes de ràbia que es transformen en acció. El fundador de l'ONG Proactiva Open Arms va prendre la decisió de llevar àncores del port de Nàpols i posar rumb de nou a les aigües del Mediterrani Central.

Davant la barbàrie, sempre dignitat.

Òscar Camps i la seva tripulació acumulaven diversos mesos d'inacció. Després que Pedro Sánchez i el seu govern realitzessin un gran rentat de cara amb l'aprovació del desembarcament dels migrants rescatats pel vaixell 'Aquarius', van desentendre's de la situació a la fossa comuna que és el Mediterrani. L'Open Arms va passar-se cent dies bloquejat a Barcelona i posteriorment els van deixar –com qui perdona vides– portar ajuda humanitària a l'Egeu. No els permetien participar en operacions de rescat. Qui prohibeix es transforma en un còmplice més.

Després de passar uns mesos ancorats al port de Nàpols mostrant quin és l'objectiu de la seva ONG, l'Open Arms ha decidit saltar-se la política cada cop més feixista italiana de ports tancats i tornar a navegar. "Abans presos que còmplices", diu Camps. Aquesta mateixa frase es podria aplicar a Carola Rackete, la capitana alemanya de l'ONG Sea Watch. Rackete fa dues setmanes que busca on poder atracar per desembarcar els 42 refugiats que va rescatar. Cansada de les polítiques de Matteo Salvini, ha decidit entrar en aigües italianes i intentar arribar a Lampedusa. Abans perseguida que còmplice.

La seva funció no només és intentar salvar tantes vides com siguin capaços, sinó que si no hi són ells, no hi ha ningú. El vaixell català ara serà l'únic que podrà seguir explicant què passa en un mar que per molts segueix sent l'escenari que Estrella Damm utilitza per conscienciar del perill mediambiental. Necessari, però no suficient. Fa dues setmanes que vaig anhelar que la marca cervesera vencés la por de formar part del discurs molest que assenyala i posa nom als assassins del Mediterrani. No ho van fer amb el primer acte de l’esperat anunci de l’estiu. No ho han fet tampoc en el segon.

Però segueixo pensant que si tant els importa preservar l'essència del Mediterrani, arribarà un moment en què deixaran de voltejar els ulls i, per exemple, donaran suport a les més que provables multes o imputacions a què s’hauran d’enfrontar Òscar Camps i la seva tripulació per desobeir i no deixar de voler ser molestos.