OPINIÓ
Opinió 26/05/2018

SOS paisatge

i
Nanda Ramon
3 min

“És la verda Helvècia, sota el sol de Calàbria, amb la solemnitat i el silenci de l’Orient”. Fins i tot George Sand, la rancorosa viatgera incapaç de superar el xoc cultural amb la Mallorca de l’època, es rendeix sonorament al seu paisatge. No és l’única visitant encisada que apel·la a l’”orientalitat” per intentar transmetre el que li inspira l’illa. També ho feren Charles W. Wood, Pau Piferrer, Gaston Vuillier, Joan Cortada...

Guillem Frontera, a 'El mirall on aprenguérem a mirar-nos', troba una explicació per a aquesta percepció recurrent: “Aquells viatgers, molts a bord del vapor 'El Mallorquín', després d’una nit de navegació des de Barcelona, veien com la primera llum del sol feia emergir de la boira l’illa daurada. El paisatge aquarel·lat de la costa no es definia fins que la ciutat de Palma no apareixia amb la seva façana gòtica, de pedra de Santanyí, torrada pel sol. Aquesta ciutat s’oferia a la vista del passatger, amb la Seu, l’Almudaina, la Llonja, entre dos grans baluards, i, lluny cap a ponent, el castell anular de Bellver. Al fons, i com a teló del gran teatre del món, el cel i la serra blava”.

De llavors ençà, ha plogut molt –o poc, segons la temporada. Ara escarrufa una mica pensar què veuen els viatgers, altrament dit turistes, quan arriben a Mallorca, un cop desembarcats a la terminal del faraònic aeroport: una autovia col·lapsada enmig de camps agònics, el desordre urbanístic acorralant una zona humida, la banalització de les tanques publicitàries en sòl rústic, els aparcaments de cotxes, les marines seques, els estrafolaris centres comercials, la depuradora, els molins desballestats, els scalextrics, les vies ràpides que injecten els cotxes fins al cor de la ciutat... Tot remet als afores de Catània, o al paisatge desdibuixat per Terry Gilliam a 'Brazil'.

La visita a la capital no millora l’espectacle. Fins i tot al centre històric, l’impenitent cablatge de les riquíssimes i totpoderoses companyies elèctriques i de comunicacions, la retolació opressiva i abusiva, l’omnipresència del cotxe privat, els errors i els horrors urbanístics com la plaça d’Espanya o la plaça Major, l’imperi de les terrasses i les marquesines, les tanques d’obres, els estands de les mil firetes de carrer i els aparells d’aire condicionat, minen la moral del viatger i el resident. I la brutor. No oblidem la brutor –per què tanta fixació amb qui no aconsegueix fer net, i tanta indulgència amb qui no deixa d’embrutar?

I a la part forana, el recorregut canònic enmig de les desproporcionades rondes, rotondes i polígons industrials/comercials amaga tota l’”orientalitat” que encara puguin servar els nostres pobles.

És curiós que aquella Mallorca pobra, de dura economia agrària i de jornalers esclaus, fos capaç de deixar-nos un paisatge tan extraordinari de pletes, eres i quintanes; de clapers i de garrigues; de camins de tres peus i de ferradura; amb rengleres d’ametllerars i vinyes, coronades de marjades anònimes i altives. I l’exquisida arquitectura pagesa.

Paradoxalment, ara que som rics, hem generat dinàmiques devastadores i un paisatge inquietant de ports esportius sobredimensionats, 'xiringuitos' porroners, chill-outs pretensiosos i quads damunt les dunes. L’antigament “oriental” façana de Palma és ara una via dura de sis carrils, on es projecta, a més, un aparatós aparcament; flanquejada per dues murades de pisos –la dels hotels i la dels creuers; i ofegada per una sobreexplotació del mirall d’aigua a compte d’instal·lacions diverses i inacabables pantalans. I és que és ben cert que els paisatges són iguals que les cases i els vestits: el pitjor que els pot passar és que hi hagi més doblers que bon gust.

És ben hora de fer-hi alguna cosa, perquè la retina és nostàlgica, però també acomodatícia. És ver que encara ens commou el record enlluernador d’un paisatge que ja no existeix i que voldríem recuperar. Però també és cert que aviat semblaran normals les agressions que ara ens desconcerten i ens semblen intolerables.

És urgent que algú assumesqui –transversalment i amb criteri i recursos suficients– les competències sobre el paisatge. I no bastarà saber què fer o com fer-ho a partir d’ara. També haurem de desfer.

Una vegada, parlant de música, vaig sentir dir al compositor polonès Krzysztof Penderecki que, de vegades, per avançar, s’ha de fer una passa enrere. No quedarà més remei. És el moment del decreixement. I d’aplicar pràctiques restauratives. I com més aviat millor.

stats