Guionista i escriptora“M’estàs parlant a mi?”, pregunta al mirall la veu de Dustin Hoffman, i aleshores veiem com Robert De Niro fa el gest de treure la pistola de la butxaca. De Niro, sabeu? El de l’“Adriaaaaan” entonat amb amor i desesperació al final de Rocky –no confondre’l amb Al Pacino o Sylvester Stallone, que potser haureu escoltat mil vegades pronunciant frases memorables a pel·lícules com Rambo o Scarface. M’agradava molt veure Taxi Driver, fa uns anys. Però m’agrada més des que, a banda de veure-la, l’escolto com cal: quan De Niro no parla igual que Hoffman, Pacino i Stallone.
Una amiga meva sabia imitar a la perfecció la veu de Scarlett Johansson, la qual cosa suposava un punt a favor quan se n’anava al llit amb un admirador de l’actriu. D’enamorats i enamorades de Scarlett n’hi ha un munt, és clar, però la meva amiga va tenir la mala sort de conèixer algú que, a banda d’adorar Scarlett Johansson, sentia una forta animadversió cap a Keira Knightley, mentre que Natalie Portman no li feia prou el pes. Aquí la meva amiga va tenir un problema: per a l’home, Portman, Knightley i Johansson tenien exactament la mateixa veu, i la relació –fonamentalment sexual– mai no es va recuperar d’aquest conflicte oral. El darrer dia que es van veure, la meva amiga va regalar a l’home un carnet de soci blanc, amb una imatge de la pel·lícula Casablanca: “Prepara’t per la veu real de Bogart”, va dir ella –amb veu de Keira Knightley, per provocar-lo– just abans de marxar cap a París.
I parlant de conflictes, vet aquí l’anècdota que va tenir lloc la setmana passada: la meva germana estava mirant una sèrie (d’humor?) ambientada en una comunitat de veïns quan, sobtadament, el nostre cosinet va venir de la cuina tot cridant: “És en Buzz Lightyear!”, dirigint-se al televisor. La cara de decepció en veure en José Luis Gil fou inferior al seu desconcert: “Però si és en Buzz Lightyear...”, va xiuxiuejar tot seguit, remenant el cap, procurant processar una de les incoherències més complexes de la seva curta vida.
Aleshores, mentre el petit encara repetia la seva anterior certesa, que ara trontollava, el seu pare va apropar-se fins a la sala d’estar. En escoltar allò que deia el seu fill, va mirar un moment en Gil, va mirar el nen un altre cop i, amb un somriure aclaridor, va matisar: “No, fill meu, és en Woody. En Woody Harrelson, clar”. El meu cosinet va fer que sí amb el cap, poc convençut, i va posar cara de circumstàncies: quantes sorpreses li depararia, encara, el cinema? O és que no n’havia tingut prou, el dia que s’havia assabentat que l’imponent i solemne pare de Simba a El rei lleó parlava igual que el pare d’algú-que-no-diré-per-no-fer-spoiler a Star Wars?
Quan la pel·lícula s’acaba, el nom de Martin Scorsese presideix la sala a les fosques, i em demano si el meu pare –un gran cinèfil que s’assembla físicament a en Robert De Niro i que em va transmetre l’amor pel setè art– va tenir la possibilitat de gaudir de la pel·lícula com jo, així de bé, en un cinema i sentint en De Niro tal com parla en De Niro. Em demano, de fet, quants de la seva generació, i fins i tot de la meva, saben com parla en De Niro en realitat.
Al país tenim dobladors mítics; de fet, en Jaume Carrió i jo, juntament amb un meravellós equip de persones, vam retre un homenatge al doblador més popular de Woody Allen, Joan Pera. I no obstant això, fa molt de temps que, per a nosaltres, en Woody no parla com en Joan; fa molt de temps que, afortunadament, escoltem en Woody amb la veu d’en Woody gràcies a la versió original. Fa molt de temps que, fins i tot –aprofitant reestrenes, edicions restaurades o cicles temàtics–, podem accedir a clàssics del cinema en la versió en què foren concebuts, i que ho podem fer com s’hauria de fer sempre: en una sala de cinema a les fosques; amb l’oloreta de crispetes que agrada als que no mengen crispetes i als que sí; amb l’entrada partida per la meitat dins la butxaca, que es podrà guardar en una caixa fins que la tinta destenyida n’esborri la data i el títol, però no el preuat record immaterial; al costat d’algú que sàpiga compartir el silenci sagrat, que entengui que mirar el mòbil és un sacrilegi, que no parli ni comenti i que, en casos puntuals i amb noms i llinatges, allargui la mà en els moments més àlgids de la banda sonora.
Fa tant de temps que m’he acostumat a aquest privilegi que ara ja no sabria com renunciar-hi, perquè fa massa temps que és el nostre punt de trobada, la primera cartellera que miro, el testimoni de tantes escenes que han tingut lloc dins i fora de la pantalla. Fa tant de temps que no vull que s’acabi, i és per això que –en la llengua amb què penso i estimo, amb la veu amb què escric– us demano que salvem CineCiutat: el millor refugi per a la nostra versió original.
