Aquesta setmana sobtava que un mitjà espanyol publiqués, signat per tres mastodonts de la vella esquerra espanyola de l’entorn de Podemos i IU –Manuel Monereo, Héctor Illueca i Julio Anguita–, un text com a poc sorprenent. Sota el títol “¿Fascismo en Italia? Decreto dignidad”, l’article alabava les últimes mesures econòmiques i laborals del govern italià de Matteo Salvini. Les troben progressistes, bones per a les classes populars, supòs. Que les micones que representa la nova legislació italiana per als treballadors temporals, un cert proteccionisme per a les empreses nacionals transalpines i el fet d’augmentar les multes i sancions, si la publicitat del joc se salta les regles, hagi fascinat tant els personatges esmentats, personalment em deixa fora de joc. En xoc.
Els fascina la tasca de feixistes xenòfobs? Per què blanquejar un personatge obertament racista com Salvini? L’exregionalista padà reconvertit en un petit Duce septentrionalista i que obertament menysprea les decisions del Consell de Mallorca, és el responsable, directe, de centenars de morts a la Mediterrània que ens agermana amb els pobles del Magrib, d’Europa, del Pròxim Orient. Em preocupa terriblement que, segurament per desesperació, hi hagi persones de tradició progressista que es llancin als braços del discurs de l’extrema dreta de sempre. El discurs més o manco racionalitzat que hi ha darrere de mots i posicionaments com els d’Anguita i companyia, en el fons es basa en els efectes perversos que la victòria trumpista ha tingut a l’esquerra d’arreu del món. L’ anàlisi ve a dir que el triomf de l’extrema dreta a la vella Europa –Hongria o Polònia, sí, però també la Suècia exsocialdemòcrata!– o de populistes autoritaris de diferents pelatges arreu, es deu al fet que el progressisme ha “abandonat”a la classe treballadora blanca tradicional. Pot semblar llunyà, aquest debat, però s’acosta. Cada pic és més a prop. Cada vegada és més present.
Fa uns dies, també, la direcció del partit Die Linke –L’Esquerra–, la gran formació de l’esquerra alternativa alemanya, presentava un programa basat a criticar “l’excessiva laxitud” del govern Merkel amb la migració. Cal, per als hereus del partit únic estalinista de la RDA, endurir les condicions d’entrada i d’estada a la terra de Goethe i de Novalis. Així ens va. Hi ha una boira espessa. Una desorientació total. Durant molts anys l’esquerra, o una part important d’ella, va comprar el marc neoliberal. Els Die Grünen –per seguir parlant d’Alemanya– foren, del tot segur, la mostra més clara d’això. De l’activisme antinuclear i antiautoritari dels anys vuitanta al Daniel Cohn-Bendit més mesell i xotet fent el ridícul superant per la dreta a liberals i socialdemòcrates al Parlament Europeu. Això és així. Ara, però, els moviments emancipatoris tenim un nou problema. Aquells que consideren que no comprar el marc del sistema és aceptar lògiques de la guerra freda. Donar suport obertament a criminals com Al Assad o el sátrapa Ortega de Nicaragua. Valorar que ser crític amb 'Le Monde' o 'The Guardian' implica acceptar com a bona la propaganda de Rusia TV que inunda els facebooks i twitters de molts progressistes honestos del nostre país i d’arreu.
Vivim realitats complexes. Sempre he estat partidari del multilateralisme. De no enfortir els imperis. De reduir-los, de fet. D’aniquilar-los. Siguin on siguin els seus epicentres. Parlin anglès o rus. En això he estat sempre. A la partida de l’escaquer mundial no es tracta d’estar devora el gegant menys dolent, sinó de construir un jardí democràtic i pluralista per als pobles, les dones i els homes. Un jardí divers que, crec, no faran brotar ni Salvini, ni Putin, ni Trump, ni l’olor de resclosit de certa esquerra. Aquesta idea és de les poques coses que tenc clares. No la perdem de vista. Per favor. I no deixem de banda una idea marc fonamental que algú deia no fa molta estona: als governants feixistes, siguin del segle que siguin, se’ls penja a la Piazzale Loreto. A la plaça pública. Ni se’ls blanqueja ni se’ls dona peixet. Queda dit.
