OPINIÓ

Se'n va la por

La sentiu? L'ensumau? Aquella olor rància, estantissa, com de podridura. De descomposició. És la sortida del forat de la nostàlgia per un règim que mai no se n'ha anat del tot i que supura putrefacció per totes bandes. Amb la complicitat de partits, elits i (cervells) esquifits. Esquifits d'humanitat i dignitat, però amb les entranyes plenes i embossades d'odi, menyspreu i venjança.

Ara fa just una setmana vaig sentir aquella olor. Deu dies abans de la convocatòria del referèndum, els aparells de l'estat van trobar que era molt bona idea començar a ficar una mica de por al cos a la gent: primer amb la visita al departament d'Economia i després amb l'intent d'entrar a la seu de les CUP. Gestos, aquells i tots els que han protagonitzat durant aquests darrers dies, que duien una etiqueta-groc-fluorescent amb la paraula provocació en negre que es veia de molt enfora. Però no ho van aconseguir. Ni provocar, ni guanyar. Perquè dimecres passat, a banda de l'olor rància quan miraves als dos costats encaputxats del carrer de Casp, se sentia una altra olor que ens unia: la de la victòria (ni que sigui de la primera petita batalla de la guerra per venir).

No sé si serà l'empenta definitiva que necessita Mallorca –una de les empentes que necessita, pens jo–, però allò va provocar que Campanet, Esporles, Felanitx, Manacor, Artà, Vilafranca de Bonany, Santa Maria, Pollença, Inca, Llubí, Sineu, sa Pobla, Petra i Palma acollissin algun tipus d'acte, activitat, concentració o cassolada. I els que, per ventura, em deix. Llocs on la gent ha sortit al carrer i hi ha posat el cos, la veu i la convicció per reclamar drets tan fonamentals com el de la llibertat d'expressió i el d'autodeterminació. I us he de reconèixer amb una rialla de banda a banda que estic molt contenta d'haver-me equivocat. D'haver pensat que el procés a l'altra banda del bassiot no ens aniria bé, a Mallorca. D'haver tengut por i haver errat en l'anàlisi i la hipòtesi. Malgrat que els propers dies encara hagin de passar moltes coses i no hi hagi res escrit, veure que a ca nostra molta gent també es planta, se solidaritza, pren partit i, en definitiva, es posiciona per la llibertat, em fa brollar d'orgull per tots els porus de la pell. I d'esperança.

Se'n va la por en veure els carrers plens i plens de gent. En veure els repartiments de botelles d'aigua solidàries, la fruita, els entrepans xapats per la meitat, els fruits secs, els jocs de cartes en terra, les esquenes on recolzar-nos. I les rialles, les anècdotes i el crit, aquell crit: "Els carrers seran sempre nostres". Que així sigui, idò. Que diumenge tot es desbordi i vessi i que a les nostres cares ens hi puguem reconèixer com el que som i volem ser: persones lliures, decidides i convençudes de posar el nostre particular granet d'arena perquè guanyin els drets i les llibertats. Perquè guanyi la vida i en puguem xerrar celebrant l'esquerda definitiva, després de tots els corcs que hi hem anat posant tots aquests anys, al règim.

Etiquetes