Sentència d’inexpert

Constatem que l’advocacia de l’estat espanyol acudeix al Tribunal Suprem sense haver obert el seu diccionari, el de la Reial acadèmia espanyola de la llengua

Aquest matí m’han trucat en nom de la Plataforma per la llengua per fer-me una enquesta d’opinió. Ha estat ràpida de respondre i interessant, perquè requeria fer algunes reflexions per bé que ràpides, perquè les enquestes telefòniques no donen per més. Tot i això, hi ha hagut alguna pregunta que m’ha portat una mica més de temps a can rumia. Una d’elles, molt senzilla, encara em ronda pel cap: com valores la situació de la llengua catalana? Molt bona, bona, dolenta o molt dolenta [aproximadament]? Mentre sospesava la resposta, pensava en com s’imposa el castellà als patis d’escola i entre els joves i m’imaginava que, si arribo a vell, llavors potser em sentiré com els ancians de la Catalunya Nord, que han vist com en una vida la seva llengua ha passat de ser l’única del carrer a quelcom que en alguns casos podríem definir com a folklòric. És per això que he respost “molt dolenta”.

Al vespre, llegint la premsa digital, topo amb dues notícies que em refermen en l’elecció de la resposta. La primera, que el Baròmetre municipal d’opinió ciutadana de València indica que tan sols l’1,3% dels ciutadans fan servir la nostra llengua de manera habitual. Val a dir que el 18% diu que compagina indistintament valencià i castellà. Però, al cap i a la fi, el 76,5% fa servir únicament el castellà. La segona notícia apunta que el Tribunal Suprem espanyol haurà de decidir, ras i curt, si el català i el valencià són la mateixa llengua. Això ve d’un recurs de cassació presentat per la Generalitat Valenciana davant la decisió del Tribunal Superior de Justícia del País Valencià que li veta l’”ús destacat” del valencià i la possibilitat de fer-lo servir per comunicar-se oficialment amb la Generalitat de Catalunya i el Govern de les Illes Balears. Aquest nou episodi dels atacs continuats dels secessionistes lingüístics amenaça una nova obertura de la caixa dels trons en plena campanya electoral a Espanya.

Deixant de banda la qüestió de l’ús destacat del valencià, l’altre inconvenient deriva del fet que la Llei de procediment administratiu comú diu que cal traduir al castellà la documentació que estigui en una llengua cooficial i que s’hagi de trametre a una altra comunitat autònoma on aquest idioma no sigui oficial. En aquest punt, l’advocacia de l’Estat espanyol ha obert l’Estatut d’autonomia valencià i ha vist que l’article sisè diu que “la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià” i que “l’idioma valencià és l’oficial a la Comunitat Valenciana”. En canvi, als estatuts català i balear es parlar de “llengua catalana”. Amb el seu plantejament, doncs, l’advocacia escapça de la comunitat lingüística catalana els 2,5 milions de valencianoparlants. Com sempre, divideix i venceràs.

Recordo com anys enrere, aquests trons ja van ressonar a propòsit de la tramitació fallida del tractat pel qual s’establix una Constitució per a Europa. Llavors, el govern espanyol havia de presentar a Europa les versions del text en les llengües cooficials d’Espanya i va traslladar l’encàrrec a les comunitats autònomes. El consell de Francisco Camps va aprofitar aquella ocasió per colar una versió diferent a la catalana per provar que valencià i català són dues llengües diferents. Davant d’això, el govern de Pasqual Maragall, que ja tenia a punt la seva versió en dialecte central, va fer-se seva la versió valenciana, avalada per l’ Acadèmia valenciana de la llengua, i fora polèmica. Així és com el govern d’Espanya va rebre dues traduccions idèntiques per a valencià i català. I per això, el títol en català feia servir la forma verbal “establix”. En aquell moment, la polèmica es va aturar. I d’una manera prou simpàtica, perquè a Catalunya vam ser molts els que, per tot això, ens vam voler fer amb un exemplar de la Constitució europea en català valencià.

Ara, amb aquest nou assalt, ja veurem què passa. De moment, constatem que l’advocacia de l’estat espanyol acudeix al Tribunal Suprem sense haver obert el seu diccionari, el de la Reial acadèmia espanyola de la llengua. Perquè si ho haguessin fet, haurien vist que defineix el valencià com a “varietat del català que es parla en gran part de l’antic regne de València i que allí se sent comunament com a llengua pròpia”. Si fessin això i si es deixessin assessorar pels experts en la matèria, evitarien l’aberració i els perjudicis de dividir la nostra llengua en dues i deixarien d’empènyer el tribunal a emetre una sentència pròpia d’un inexpert en la matèria que creï una jurisprudència contrària al que postulen la romanística internacional i els múltiples pronunciaments dels entesos: que valencià i català són dos noms per a la mateixa cosa.