Serveix d'alguna cosa matar, ara, Franco?

Cada un de nosaltres, a l'hora de llegir les novel·les, constatarem si ens quedem en el món imaginari i ens alegrem de fer-lo realitat en la nostra ment o si bé gaudim dels dos relats com un divertiment més

Quasi al mateix temps, com si d'una conxorxa es tractés, dos escriptors més que consolidats de la literatura catalana han publicat els seus darrers llibres amb un element comú: acabar amb la vida del dictador Franco. Dues ucronies que, tal com la definició del terme ens indica, ens situen en una concepció imaginària d'un temps ideal. Albert Villaró i Joan-Lluís Lluís.

S'ha de ser honest i la satisfacció d'acabar amb Franco l'Albert Villaró ja ens l'havia ofert a 'Els ambaixadors', ni que fos per plaer literari, tal com ell mateix ho va definir aleshores, l'exercici amb el qual va escriure el decés del dictador en un accident d'aviació. D'aleshores se'n deriva la nova proposta d'imaginar-se la mort de Franco, aquest cop sí, a través d'un atemptat en el seu nou llibre, 'El sindicat de l'oblit' (Columna). Em va agradar com en una entrevista al Bondia que li va fer el periodista Andrés Luengo l'autor definia l'exercici que fa en la nova novel·la com "una voluntat una mica insana de pretendre corregir la història". Molt sovint, o en molts dels nostres actes, estem intentant corregir la història, o almenys pretenem fer-ho. De tota manera, els lectors copsaran que el llibre és molt més que l'atemptat en sí.

Joan-Lluís Lluís, guanyador de l’últim Sant Jordi, presenta la novel·la amb la qual va obtenir el guardó: 'Jo soc aquell que va matar Franco' (Editorial Proa). En una entrevista a Vilaweb, Lluís afirma que després de constatar el dolor que li feia llegir coses sobre Franco, "em vaig adonar que podia escriure sobre Franco, a costa de matar-lo".

És evident que per als autors matar Franco ara els ha servit d'alguna cosa. Cada un de nosaltres, a l'hora de llegir les novel·les, constatarem si ens quedem en el món imaginari i ens alegrem de fer-lo realitat en la nostra ment o si bé gaudim dels dos relats com un divertiment més. Villaró, en la mateixa entrevista que he referenciat, deia: "La gràcia de la ficció és que pots fer que passi l’impensable. Amb una certa coherència i una versemblança mínima, és clar". Ja valorareu, quan els llegiu, si ho aconsegueixen.

Etiquetes