OPINIÓ

Setze mesos per al maig del 2019

Una setmana que es clou i una nova crisi de govern a les Illes Balears. Una altra vegada el tema de la llengua a la sanitat pública. Una altra batalla interna per quelcom que no hauria de ser un problema. Que si és un tema sensible. Que si el lobby dels treballadors sanitaris és corporativista i molt dur. Que si l’electoralisme o la por que un tipus determinat de gent engreixi opcions espanyolistes condueix a un cert tacticisme. Ja cansa.

L’actual executiu format pel PSIB i per MÉS ha protagonitzat transformacions importantíssimes per al benestar de la nostra ciutadania. És la més rellevant de les tres experiències de govern progressista, a nivell d’impacte en la vida de la gent, que hem viscut fins ara. No hi ha dubte, d’això. Com tampoc hi ha dubte que un dels cavalls de batalla més importants que tenim avui dia sobre la taula, el necessari replantejament del model socioeconòmic, no s’ha afrontat. Els perquès d’això són diversos. El PSIB és el que és. Una força d’ordre, programada per gestionar el que hi ha. Sense grans escarafalls. Que oscil·la entre la seriositat més o menys contrastada i no sé si massa robòtica d’una Francina Armengol que és on és, fins a molt buròcrata, molt escalador, que mai defensarà el que li cal a Mallorca per no ser una província despersonalitzada d’aquí a no res. Nota mental: algun dia potser l’esquerra sobiranista del meu país s’hauria de plantejar per què li han fugit tants quadres… El savi Damià Ferrà Pons, que era conegut com a Yoyes per alguns membres del PSM de la broma, Antich, Grosske –gairebé millor, potser– o la mateixa Francina… incapacitat nostrada per construir egos individualistes o una mica de tot plegat?

MÉS per Mallorca és una altra història. Arrossega allò que li he sentit a l’amic Joan Pau Jordà i que per a mi ha estat llosa i oportunitat històrica del PSM: el fet d’haver bastit un projecte gairebé exclusiu per a les classes mitjanes catalanoparlants progressistes de l’illa. Era necessari, fer-ho així. I ha estat efectiu. Hi pens, suara, quan llegesc que a molts municipis del País Valencià que fa cinquanta anys eren com Montuïri només hi queden un 10% de catalanoparlants. Quan sé que hem assolit molt gràcies a l’acció conjunta del mallorquinisme d’esquerres institucional i els moviments socials en defensa del territori, els drets socials i el català. Però som en un temps nou que ens porta nous reptes. MÉS no és, o no hauria de ser, només la suma del partit de mestres, pagesos i capellans supervivent del naufragi dels anys vuitanta, dels Verds i de la millor tradició gramsciana –que vol dir saber analitzar què passa i actuar-hi en conseqüència– del postcomunisme nostrat. És, i les eleccions de l’any 15 ho demostraren, potencialment un artefacte que va molt més enllà. L’orientació i el bagatge del gruix de la seva gent, gens sectària, va per aquí. Els seus millors resultats coincideixen amb la legislatura que hauria pogut ser més lluïda. Però no ho demostra. Com pot ser? S’estavella, xoca contra les parets de sempre fetes amb els maons de sempre. Maons fruit d’una mescla que no sé determinar de complexes interioritzats i autoanul·lació. Cal decidir què vols ser quan creixis. Cercar equilibris? Tots els que vulguis! Ho fan les esquerres que governen d’arreu del món, del País Basc o Grècia a l’Equador o Veneçuela. Però amb una direcció nítida. Arriscant. No tot és sempre culpa dels altres. De l’altre.

Em preocupa la relació dels moviments socials amb l’espai polític que ara ocupen MÉS i, només en part, Podem –i que podrien ocupar altres forces en el futur. Em preocupa que sovint no sapiguem veure, uns i altres, quin és l’escenari (que l’actual enfocament de la indústria turística és nefast, que s’ha arribat al límit, que cal obrir vies noves en clau sobiranista i que decréixer no és fer un decret o un cartell). Em preocupa, molt especialment, que siguem el territori del sud d’Europa on és més difícil teixir projectes d’abast col·lectiu que siguin exitosos, que perdurin. Mai s’és vist enlloc. És de bojos que no haguem aconseguit entendre’ns una mica més els uns als altres. Que no vol dir estar d’acord. A veure si posam seny i hi pensam, totes i tots. Els que presideixen entitats i les que pretenen liderar partits. Totes. Tots. Però sense perdre la perspectiva que qui té el poder institucional, sempre, sempre, sempre, té la responsabilitat més gran.

Etiquetes