Silencis

Va ser un minut de silenci-silenci, no aquells patètics simulacres dels estadis de futbol, on sonen quatre tristos compassos d’'El cant dels ocells' i tal dia farà l’any

William Christie va néixer a Buffalo, prop de Nova York, l’any 44. L’any 71 es va instal·lar a França, fugint de la bogeria del Vietnam, i no se n’ha mogut. Allà va fundar una de les orquestres essencials per al repertori del fabulós barroc francès: 'Les Arts Florissants'. Des de fa més de quaranta anys que recreen una música extraordinària, sorgida a l’empara de la cort de Versalles, un prodigi de l’equilibri, tan difícil d’aconseguir, entre el refinament i l’emoció.

Dissabte passat, William Christie tenia un concert a l’auditori de Madrid, dirigint l’ONE. A l’hora en punt, va sortir de les bambolines, va saludar el violí concertino, es va enfilar a la peanya del director i es va girar de cara a l’audiència. No va haver de dir res més: el públic es va alçar. Tots dempeus, embolcallats per un silenci espès. Va ser un minut de silenci-silenci, no aquells patètics simulacres dels estadis de futbol, on sonen quatre tristos compassos d’'El cant dels ocells' i tal dia farà l’any. No. Era un silenci de veritat. I després (sense aplaudiments, si us plau) va venir la música, que no deixa de ser l’art d’administrar els silencis.

El símbol del triomf d’Occident: un director nord-americà nacionalitzat francès, un concertino de cognom japonès nascut a Àustria, un tenor flamenc i una soprano anglesa, músics castellans, valencians, catalans… . Mai no han sonat tan emocionants les antigues melodies de la 'Medée' de Marc-Antoine Charpentier, ni les de 'Les Boréades' del gran Rameau.