Sobirania fiscal

Aquests dies ha transcendit una d’aquestes famoses llistes que tant de joc donen a la premsa i l’opinió pública i que situa a Andorra entre els 44 candidats a ser considerats paradís fiscal per la Unió Europea, segons els diferents titulars apareguts.

Tècnicament, semblaria que de moment s’han analitzat tots els països i territoris que a nivell mundial tenen algun tipus de relació amb la UE, això si ja d’inici es varen descartar els països que tenien forts lligams comercials amb dita associació d’estats, o que no suposaven una amenaça pel seu escàs grau de desenvolupament, i evidentment restaven fora de tota sospita els estats membres de la UE.

Així doncs, la Comissió Europea sembla desenvolupar una nova estratègia de pressió sobre determinats països, emulant aquells treballs que va iniciar i desenvolupar l’OCDE al 2009 i que va culminar en un seguit de llistes negres, grises, convenis bilaterals d’intercanvi d’informació fiscal i convenis multilaterals d’intercanvi automàtic, tant amb dit organisme com amb la pròpia UE, per cert ratificats per Andorra i amb plena eficàcia en l’actualitat.

Com a conseqüència de dit treball s’estableix una preselecció de 86 territoris que compleixen un o més dels tres factors de risc essencials: insuficient nivell de transparència i d’intercanvi d’informació fiscal, absència d’un marc fiscal homologable o l’existència de règims fiscals especials que poden suposar un greuge en relació als sistemes implantats als estats membres de la UE. D’aquests territoris semblaria que de moment s’ha acordat incloure a una llista de 44 els que no compleixen el requisit de la transparència i que a més tenen règims fiscals de baixa o nul·la tributació. I vet aquí que el destí i una desincronització temporal han situat Andorra en aquesta llista quan justament fa poques setmanes Andorra ha ratificat amb la UE el conveni multilateral d’intercanvi automàtic d’informació just aquest mes d’agost i per tant, a tots els efectes ens podem considerar exclosos de dita llista.

Més enllà d’aquesta evidència i que per tant tots hem d’estar raonablement tranquils, ja que no som un paradís fiscal entès com ho fa la Comissió Europea, em resulta molt més preocupant que en aquest judici o valoració sortim malparats pel fet de disposar de determinats règims fiscals que es consideren perjudicials per la UE.

Andorra i els seus ciutadans hem encaixat amb esperit esportiu i una encomiable resignació tot el ventall de significatius canvis impulsats pels nostres diferents Governs els darrers anys: homologació fiscal, transparència i intercanvi d’informació, s’han implementat i desenvolupat i tots plegats ens en podem sentir molt orgullosos.

No obstant això, no podem tolerar de cap de les maneres cap atac injustificat i discriminatori a la nostra sobirania fiscal. Ha estat justament la sobirania fiscal de diversos estats membres de la UE la que els ha portat històricament a establir uns determinats criteris d’avantatge fiscal per tal d’atreure l’interès inversor forà, com ara ho han fet Irlanda, Holanda, Luxemburg, Malta, Xipre, i molts altres dels que s’han anat incorporant a la UE els darrers anys. I alguns d’ells tanmateix no ho han fet amb l’objectivitat i homogeneïtat que ho ha fet Andorra, sinó establint 'tax rulings' sectorials o fins i tot individualitzats per a empreses concretes. Sense anar gaire lluny, bona part de la propietat intel.lectual i drets d’autor a nivell mundial avui té el seu centre neuràlgic als Països Baixos i no justament per la bellesa dels seus prats de tulipes, sinó per un particular règim fiscal competitivament millor que el de la majoria d’estats membres de la UE.

Probablement, ha estat l’abús d’alguns d’aquests estats, especialment pels acords individuals que reduïen la fiscalitat d’algunes multinacionals a un percentatge insignificant, el que ara porta a la UE a reaccionar, i de fet, ja han aparegut les primeres sancions, bastant lògiques i coherents per altra banda, per l’abús evidenciat.

Però el cas d’Andorra és força diferent. Hem creat un sistema fiscal homologable però suficientment atractiu com per a ser capaços d’atreure inversió exterior. Tots els països i territoris ho fan, sigui per la via d’exempcions o de subvencions sempre amb la finalitat d’atreure empreses que inverteixin o residents que ajudin a donar sortida al mercat immobiliari per exemple.

Hem creat un marc fiscal i l’hem presentat al món per tal d’atreure uns inversors alguns dels quals han arribat justament atrets pel model complert, inclosos els tres règims especials (trading internacional, financeres intragrup i explotadores de propietat intel.lectual) i avui ja podem considerar, malgrat que no ha tingut de moment l’èxit esperat, que la inversió exterior és matèria sensible i mereix tota la nostra atenció, ja que si no fos per ella, l’any 2015 la nostra economia hauria reculat un 2’6%.

S’equivoquen els nostres governants admetent massa lleugerament que potser per a complir els criteris que imposa la UE haurem de sacrificar la nostra sobirania fiscal en aquest aspecte dels règims especials. Cedir aquí significa el primer pas perquè dins d’un temps se’ns digui que els tipus fiscals s’han d’incrementar per a no ser discriminatoris o fins i tot que la fiscalitat indirecta no és l’adequada. Pensem que la supervivència del nostre comerç justament depèn, entre d’altres factors, del baix tipus de l'IGI per mantenir la competitivitat dels nostres preus. En el mateix sentit, i a la vista de la incidència de la inversió exterior en el nostre PIB, imagineu-vos si ara transmetem als inversors que acaben d’arribar la inseguretat jurídica que representa canviar-los prematurament les regles del joc.

De la mateixa forma que en les negociacions de l’acord d’associació amb la UE hi ha línies vermelles que no ens podem permetre creuar, com ara l’acord duaner, la supervivència de la nostra economia depèn de la seguretat jurídica que transmetem als inversors forans presents i futurs i un aspecte molt vinculat a la mateixa és la preservació de la nostra sobirania fiscal.

La ciutadania ha de ser conscient que hem de ser més exigents que mai amb els nostres polítics i governants per tal que lluitin pel que s’ha de lluitar i siguin valents quan ho hagin de ser. Necessitem un sistema fiscal competitiu i estable en el temps i poder oferir una seguretat jurídica als nostres ciutadans i als inversors que potencialment puguin arribar en un futur, que ens asseguri a tots la nostra supervivència.

No permetem doncs que amb l’excusa de la pressió exterior convertim la fiscalitat en l’instrument fàcil per a modular les necessitats internes del país. L’optimització del nostre model econòmic ha de venir de la racionalització dels recursos destinats a l’administració pública i al nostre règim de seguretat social. Aquestes són les reformes estructurals la implementació de les quals clama a crits i que ha de motivar les futures actuacions dels nostres governants, la resta són excuses, no raons de pes.