ELS ESCRIPTORS QUE M’HAN ESTIMAT

Sòfocles (I)

Gràcies als escriptors que m'han estimat, potser em conec una mica millor a mi mateix. Però no ho puc assegurar, ni molt menys. Qui es coneix, i qui s'ha conegut mai? Crec que ningú. Ningú. No estic segur que l'Oracle tingués raó quan va dir que per viure millor ens havíem de conèixer a nosaltres mateixos. "Coneix-te a tu mateix!", va exclamar, de manera imperativa. Tampoc estic segur de que fos així que anés la cosa. El cert és que conèixer-nos sigui quelcom tan indispensable. Molt menys crec que sigui transcendental. Si ho fos, naixeríem ja amb aquest coneixement.

A més de llegir novel·la, narrativa breu, poesia, literatura dramàtica, biografia i tot tipus d'assaig, llegeixo sovint estudis sobre llibres i sobre els seus autors. Llegeixo llibres de llibres. M'encanten. Ara fa exactament vint anys que vaig llegir 'Los grandes libros', de David Denby. De tant en tant el fullejo per recordar certes reflexions que el seu autor fa sobre un determinat autor o sobre un determinat text clàssic. És molt enriquidor. Com podeu suposar, totes les seves pàgines estan subratllades per mi a llapis. Aquest llibre és una mina d'or.

Fa poc vaig emmirallar-me en un comentari molt clarivident sobre Sòfocles, i més que sobre Sòfocles, sobre la tragèdia grega més famosa de totes les que coneixem: 'Èdip rei', de la qual ell és l'autor. Hi ha ara mateix un filòsof encara relativament jove, català, que també és professor de filosofia de la Universitat de Barcelona, que em té el cor robat. Es diu Josep Maria Esquirol. En el seu darrer llibre publicat, que du per títol 'La penúltima bondat', i que el mateix J. M. Esquirol qualifica d'assaig sobre la vida humana, fa referència a aquesta edificant obra clàssica del teatre grec. Fent referència a l'arbre bíblic del coneixement del bé i del mal, diu que ser capaç de conèixer és una virtut, però, a la vegada, constitueix un destí difícil d'assumir. Aleshores és quan apel·la a 'Èdip rei', tot assenyalant la coincidència d'aquest drama tràgic amb el primer capítol de la Gènesi, per acabar exposant: "Èdip acaba veient-hi massa –és a dir, acaba tenint massa coneixement–, i per això s'arrabassa els ulls". És així. Sòfocles fa que Èdip acabi sabent més del que li calia saber. Aquest és el seu drama, aquesta és la conclusió d'aquesta gran i potent i poderosa tragèdia del teatre grec.

Els fets horripilants comesos per Èdip no signifiquen que ell sigui l'home més horrible del món. Qualsevol de nosaltres els podria cometre. A l'estudi de David Denby que he esmentat abans, es fa notar una evidència que tots coneixem o, més menys, intuïm: hi ha una força irracional que no podem dominar. Uns poders incontrolables per la condició humana fan anar el món per allà on aquells poders volen. La tragèdia d'Èdip és absolutament pertorbadora, diu Denby, perquè ens suggereix que pots ser un personatge fort i del tot assenyat i, malgrat tot, ser capaç de matar ton pare i anar-te'n al llit amb ta mare. Horrible! Acaba escrivint: "Els homes intel·ligents no són més lliures que els necis de cometre actes terribles".

On és la responsabilitat de tots i cadascun de nosaltres? On comença i on acaba? Fins i tot podríem preguntar-nos, a la vista dels clàssics, i d'aquest en especial, si de veritat de veritat som responsables dels nostres actes. No existeixen, per sobre nostre, forces irracionals que ens fan actuar de manera totalment diferent d’així com havíem projectat que ho faríem? Sòfocles es fa aquestes preguntes i escriu els seus drames immortals. Aquesta és la seva grandesa poètica, el seu geni artístic i creatiu. Bé, i què?, ens preguntem ara nosaltres, dos mil cinc-cents anys després que foren escrits aquells escrits. No ha canviat res. Només hem aconseguit sofisticar el discurs i la tècnica.

A través de l’antiquíssima enciclopèdia bizantina, anomenada Suda, sabem que Sòfocles va ser un prolífic autor dramàtic. Se'ns diu que va escriure més de 120 obres, encara que a nosaltres només ens n'han arribat una dotzena. A mi se'm fa difícil, escèptic com soc, acceptar aquest nombre tan elevat de peces escèniques escrites per l'atenenc, però això és quelcom que ens és ja impossible de treure'n l’aigua clara. Tant és. Home, Sòfocles va viure més de 90 anys, i una vida tan llarga dona espai per a molta activitat física i intel·lectual. Però també penso en la precarietat amb què es treballava aleshores, sense llum elèctrica ni aire condicionat ni fins i tot estris adequats per a una escriptura còmoda i relativament àgil. Encara que no és la quantitat, sinó la qualitat el que roman en el temps i en la història. El que també sobta és la finalitat que buscava Sòfocles escrivint les seves desmesurades tragèdies. Doncs, segons els estudiosos, sembla que no pretenia res més que entretenir el seu públic, oferir un espectacle escènic divertit i lleuger al poble d'Atenes. Divertit i lleuger? És possible. Devia ser així, perquè Sòfocles fou estimat i admirat pels espectadors, que repetien una vegada i una altra assistint a les representacions de les seves obres. Eren altres temps, i sempre s'ha dit que sobre gustos no es pot escriure res definitiu. Aquella època era propícia a ressaltar molt l'heroisme dels personatges, més que l'histrionisme. Però tot és molt confús, ja que no podem oblidar-nos de l'enorme tasca dramàtica d’Aristòfanes amb les seves sàtires i les seves peces còmiques.

Jo és que em perdo pensant en temps tan llunyans i en obres tan extraordinàries. Mai no hi trobo cap conclusió que em satisfaci del tot, llevat del seu valor creatiu i artístic. Així que és molt possible que no hi hagués cap missatge conscient en aquelles tragèdies, més que la de causar estupor i consternació. Provocar divertiment a través de fets gairebé inversemblants i, malgrat tot, creïbles. L'heroi és heroi sense cap intenció de ser-ho, com la víctima també ho és sense merèixer-ho. Aquestes paradoxes insòlites feien badar els ulls i les orelles al públic, i alhora l'excitava. Davant ells es representaven les seves vides, despullades d'infundada solemnitat, unes vides que eren molt diferents de com ells haurien volgut que fossin. Aquest és el paradigma que no canvia mai en la condició humana: ens convertim en allò que no volem ser de cap de les maneres. Sense poder preveure-ho. Sense poder evitar-ho. Acabem sent allò que mai havíem sospitat que seríem.

Etiquetes