Sordines

És trist que haguem arribat a aquests extrems, en què l'escrutini de l'altre hagi esdevingut tan invasiu i limitador, en què hi hagi tanta por que sentin el que dius en un espai semipúblic

L'altre dia mirava una estona el partit del Barça. Sí, dissabte aquella gloriosa epopeia contra el Real Madrid, i també alguns minuts de la plàcida passejada romana del dimarts. Vaig poder comprovar, amb una mica de pena, que allò que abans feien els entrenadors de tapar-se la boca a l'hora de donar instruccions als jugadors ha esdevingut una pràctica generalitzada.

S'acaba la mitja part i, mentre van cap al túnel de vestidors, Messi i Neymar comenten alguna cosa amb les manetes fent pantalla, com si fossin un parell de facinerosos que hagin comès alguna malifeta. Es veu que hom té por que entre les files de l'adversari hi hagi especialistes en la lectura dels llavis, i puguin donar pistes a l'equip rival sobre tàctiques i estratègies, tot i que el més probable és que comentin alguna dada innocent.

Tot plegat es resoldria raonablement si aprenguessin a parlar en clau, en l'idioma dels 'klingon' o fent metàfores marineres, per despistar, però potser seria demanar-los que fessin un esforç suplementari que no els entra en el salari ni ho contemplen els contractes enciclopèdics que els lliguen al club.

En qualsevol cas, és trist que haguem arribat a aquests extrems, en què l'escrutini de l'altre hagi esdevingut tan invasiu i limitador, en què hi hagi tanta por que sentin el que dius en un espai semipúblic. Sí, ja sabem que els jugadors no són uns Demòstenes i que parlen sobretot amb els peus, però mai tant. És possible que ens trobem davant d'un símptoma visible d'una latent malaltia contemporània: la por a parlar o, pitjor encara, la por que t'escoltin.