Specials visibles

Seria ideal que els Special Olympics ens contaminessin a tots

Aquesta setmana Andorra la Vella i la Seu d’Urgell seran especials perquè s’ompliran d’esportistes disposats a guanyar-ho tot. Seria ideal –potser ingenu- que aquest esdeveniment ens contaminés a tots, també als que no ens diem especials. I ens fes baixar del tren de la pressa, de la incontinència a les xarxes, de la immediatesa, i ens fes aturar en allò que realment és important i és essencial.

Pot ser un moment ideal per fer visibles unes persones que durant molts anys van estar amagades i que ara sovint passen massa desapercebudes, tancades als seus cercles. Ja és hora de visibilitat i de normalitat, de mirar-los sense pena, sense condescendència, de tu a tu. El Principat és un país avançat en aquest sentit, ha fet molts passos amb una Escola Especialitzada Meritxell que treballa intensament des de fa dècades, amb una Escola Andorrana inclusiva i molt respectuosa amb la diversitat i amb entitats com la Fundació Privada Tutelar, entre altres iniciatives molt positives. Probablement Andorra és territori especial des de fa molt de temps en aquest sentit.

Els especials que he vist i tractat a la realitat són intensos, perquè no tenen filtre, perquè són sincers i autèntics. I també els de la pel·lícula Campeones una cinta que tothom hauria de veure, com deia Àlex Lliteras al Diari “hauria de ser com aquelles lectures obligatòries de l’escola. L’has de veure, sí o sí. I si no la vols veure, la veus. I ja està.” Estaria molt bé que aquesta intensitat se’ns empegués.

Aquests dies a Andorra la Vella i a la Seu hauríem d’agafar apunts, a la llibreta, a l’ipad, al mòbil o al cap és igual, dedicar-nos, no a mirar el marcador dels estadis com fem sempre, sinó l’actitud dels esportistes. I hauríem d’aprendre’n alguna cosa. Sergi Grimau, president d’Special Olympics, resumia perfectament fa uns dies durant la presentació dels jocs a Barcelona què hauríem d’aprendre: "Què és ser normal? És esforçar-se i superar-se a un mateix, és compartir, és no tenir prejudicis per aquells que no són com jo, és celebrar fins i tot les derrotes, és respectar les normes i trencar-les quan cal, és expressar el que sentim lliurement en cada moment, ballar si sona la música, riure si estem contents, plorar si estem tristos i, sobretot, normal és ser feliç amb el que ens ha donat la vida. Aquesta és la normalitat que a mi m'ha ensenyat Special Olympics". No cal afegir-hi ni una coma.