Resulta desconcertant, i admirable alhora, que un home tan observador i mil·limetrat com Stefan Zweig tingués un final com el seu. El seu suïcidi, juntament amb la seva esposa Lotte, a la ciutat brasilera de Petrópolis, va impactar el món sencer de la Literatura. No només pel fet mateix, que a molts dels seus millors amics no va sorprendre del tot, sinó per haver-lo calculat amb tanta calma i tant remirament. El suïcidi d’Stefan Zweig és, segurament, el més 'racional' que coneixem. És notable el coneixement que tenia sobre el tema dels seus mestres Sèneca, Montaigne i, segurament, Shopenhauer.
El que passava per la ment d’un humanista i un europeista conegut i reconegut com Stefan Zweig en aquells moments és ben sabut: l’il·lustre escriptor austríac coneixia el que passava i el que era a punt de passar a Europa i al món sencer, i ell no podia continuar vivint en aquell món. Tot s’ensorrava al seu costat. El que sobta és que se seguís documentant i escrivint conferències i biografies, i prengués notes per acabar la seva detallada i excel·lent efemèride personal, tant política com literària, tant pública com privada. Després de tantejar diversos encapçalaments, la va acabar titulant 'El món d’ahir'. Com a subtítol hi va posar el contingut de la seva vida: 'Memòries d’un europeu'. Aquest llibre, inacabat en part, era el millor final per a una vida fèrtil i exuberant.
Què és 'El món d’ahir' d’Stefan Zweig? Més que una obra literària i més que un document històric, que és les dues coses, és un cant d’amor als éssers humans i a Europa. Cap llibre de la meva biblioteca particular està tan subratllat com aquest. D’aquest llibre, també amb nombroses notes al marge escrites a llapis, n’han sortit molts d’altres. Ho dic pel que fa referència a la meva pròpia creació literària, així que resulta inevitable imaginar-nos l’enorme quantitat de llibres nascuts arreu de la seva lectura i del seu examen. 'El món d’ahir' ha inspirat i inspirarà infinits móns d’ahir, d’avui i de demà. Aquesta és la més gran victòria, i no només en el terreny artístic, d’Stefan Sweig.
Per a mi, que encara que m’ho proposés amb tota la meva millor voluntat no podria deixar de ser intel·ligentment subjectiu, aquestes memòries 'europees' constitueixen el millor recull que es publicarà mai sobre el tema. I això que Stefan Sweig abunda en tot tipus de narracions, cròniques i gèneres literaris. La seva ubèrrima i dilatada producció n’és la gran prova. Tenint present, per descomptat, que aquesta prolífica i extensa fecunditat no va ni un sol instant en detriment de la seva qualitat artística. Encara més: no crec anar equivocat si dic que Stefan Sweig, a la primera meitat del segle, va introduir de manera sublim i espontània el relat novel·lesc que havia de fer fruitar, des del meu punt de vista sempre desdibuixat, i uns anys més tard, tant a continuació com a final del mateix segle, en autors centreeuropeus i nord-americans tan dispersos com Emmanuel Bove, Boris Vian, Robert Walser, John Steinbeck, Françoise Sagan, Slawomir Mrözeck, Saunders i tants d’altres. Potser, fins i tot, i no només per mòbils literaris, Ernest Hemingway. Per què no?
Voldria recollir, avui mateix i en aquesta hora que ens ha tocat viure, uns quants fragments d''El món d’ahir' que trobo molt oportuns i profètics, alhora que molt dignes de ser recuperats: “No ens sentíem obligats a prendre part en un absurd pel sol fet de que el món es comportava amb absurditat”. I quan es refereix a la seva amistat i la seva admiració per Romain Rolland: “Posava en joc totes les seves forces morals: l’amor al coneixement i la sincera voluntat de saber”. I quan fa un dels seus freqüents homenatges humanístics: “El meu venerat mestre d’un segle aliè, Erasme de Rotterdam”. I quan confessa que “l’heroïsme no forma part del meu caràcter”.
No sé si aquesta sinceritat personal entronca amb el seu desgraciat final. És difícil, en circumstàncies no excepcionals, la seva decidida actitud davant els esdeveniments que l’envoltaven, el quals sí que eren excepcionals. El últims dies de la seva vida, tot preparant el seu adeu, escriu diferents cartes de comiat a les persones més properes a ell. Són cartes que no arribaran a destí fins després de la seva mort, però això no minva cap dels sentiments ni de les emocions del seu contingut. A la seva primera esposa, Friderike, li diu: “Cada dia estic més segur de no tornar a veure la meva casa i de que en qualsevol part seré un hoste ambulant. L’únic camí que tenim obert és el d’anar-nos-en amb silenci i amb dignitat”. Aquestes paraules recorden Sèneca i, sobretot, el seu admirat Michel de Montaigne. Pocs dies després de la seva mort, Friderike rep una carta d’Stefan que diu que “quan t’arribi aquesta carta, a mi m’anirà molt millor que abans. Algun dia viuràs millors temps i comprendràs per què el meu pessimisme m’ha impedit aguantar més... Són les meves últimes hores. No pots imaginar-te com d’alleugerit em sento des que vaig prendre aquesta decisió.” Encara té temps de saludar les seves filles –de Friderike– i de tenir un record d’admiració pel seu gran amic Joseph Roth. Admirable i corprenedor. “Estic tranquil i feliç”, acaba dient.
No puc acabar aquest breu comentari sense fer una recomanació personal. Al costat de les millors obres d’Stefan Zweig, al meu parer, no hi podrà faltar mai la que més em va impressionar en el moment de llegir-la: “Castellio contra Calvino (Consciència contra violència)” Doncs això. Això és el que volia i havia de dir: consciència contra violència. Gràcies, Stefan Zweig. Moltes gràcies.
