Tall de digestió
Serà un mite prehistòric sense base científica o una llegenda urbana però cada cop que entro a la piscina després de menjar tinc la sensació que estic arriscant la meva vida
Pujar a la bàscula després del cap de setmana és com jugar a la ruleta de la sort: igual caus en el 80 que en el 90. Acostumo a deixar la nevera com les prestatgeries del Zara un dissabte al vespre i dilluns, assetjat pels quilos de més i pels remordiments de consciència, anava al gimnàs però allà, entre el ‘fitbox’ i l’ ‘strechting’, tinc menys futur que Pitbull cantant òpera. He optat per la piscina.
El problema és que si hi vaig al vespre hi ha tanta gent com en un bany de purificació al Ganges. Per tant he optat per la franja horària del migdia havent dinat o la de la nit després de sopar. Tot i que sempre hi ha el dilema de la digestió i de la seva durada. Quan era petit, a la platja, durava el temps que creia convenient l’adult que m’acompanyava. Tres hores en el cas dels padrins, dues amb els pares i una i mitja amb aquells tiets enrotllats. És una de les coses amb què ens van enganyar de petits com la d’aquell ratolinet amb un negoci il·legal de pròtesis dentals que et deixava regals sota del coixí cada cop que et queia una dent o aquell Pare Noël que havia entrat a casa teva per la xemeneia tot i que no en tinguessis. Moltes d’aquelles mentides piadoses eren heretades, i ho continuaran sent. Per això encara tinc una certa aprehensió tot recordant aquelles estones passades a la sorra, amb els braços creuats i mirant el mar esperant que els adults em donessin permís per mullar-me les cames com si fos el tret de sortida d’una carrera.
Potser les coses haguessin estat diferents si en aquells temps, de la mateixa manera que hi ha una taula periòdica dels elements n’hi hagués una dels aliments i del seu temps de digestió. Perquè no deu ser el mateix una fabada amb xoriço que un consomé. I saber que el tall es produeix per un canvi brusc de temperatura que no pas per mullar-se. Però encara ara, cada cop que em disposo a posar-me a l’aigua, a una temperatura de 26 graus, passo els mateixos nervis que un seguidor del Barça quan Ter Stegen té la pilota als peus.
No m’acabo de creure que el tall de digestió sigui un fals mite prehistòric que no té base científica o una llegenda urbana transmesa de generació en generació. I la piscina sembla un demèntor que em vol succionar a la que comenci a tenir mal de cap, fatiga i rampes musculars. Qualsevol molèstia em sembla símptoma d’inici de tall de digestió o de síndrome de hidrocució. De la mateixa manera que massa sovint una bufa es transforma en un coma etílic. Encara que no ho sigui.
