Tasques pendents

Al Nadal s’hi ha d’arribar amb els deures fets. És de sobres conegut que no es poden encarar les festes de final d’any amb quefers pendents. El Morabanc Andorra va seguir les regles del joc al peu de la lletra i després d’uns minuts anunciant per Twitter una compareixença de l’equip que rebia el suport del cos tècnic, van sorprendre felicitant el Nadal amb una 'haka' al més pur estil maori.

Twitter, malgrat que bombolla digital que allunya els usuaris de les relacions personals reals, és un bon termòmetre per comprovar les barbaritats que pensa —i escriu— gran part de la societat. S’hi troba la sorprenent i divertida felicitació nadalenca del Morabanc Andorra al més pur estil maori. Pot llegir-s’hi els equilibris que fan alguns per celebrar el quaranta-cinquè aniversari de l’ascens diví de Carrero Blanco. S’hi organitzen els que s’oposaven a què ahir Pedro Sánchez celebrés per primer cop en quaranta-dos anys un consell de ministres a Barcelona. Tanmateix, gràcies a aquesta aplicació es desemmascaren feixistes, masclistes o simplement aquells que semblen no tenir res més al cap que una lleu però obscura brisa d’aire.

La setmana prèvia a què Twitter esdevingui només un canal per queixar-se dels familiars que ocupen els menjadors de casa indefinidament, aquesta xarxa social ha tingut clarament dos focus d’atenció destacats. Un va ser les queixes per la mort d’un gos d’un noi sense-sostre a Barcelona. Centenars de milers de missatges clamaven justícia contra l’agent de la Guàrdia Urbana barcelonina que va disparar al can. Pocs reclamaven una solució feta polítiques socials pels que com el noi, resideixen al carrer. La mort d’un gos, en molts casos únic vincle afectiu dels que no tenen casa, sempre s’ha de condemnar, però Twitter, un cop més, desemmascara els que només visualitzen els sense-sostre davant de la mort de l’animal.

L’altre gran tema està sent l’assassinat d’una dona —de nou— a mans d’un violador. La denúncia de l’enèsim cas de violència de gènere a l’estat espanyol va centrar la majoria de missatges, però a poc a poc van anant-se fent lloc un altre tipus de piulades. Eren homes que demanaven que no es generalitzés. Homes que no estaven d’acord amb la frase “ens maten”. Els del #notallmen. Els que busquen resguardar la seva masculinitat negant formar part del problema. Tots en formem part. Homes que van aprofitar el funest motiu de les denúncies per explicar que se senten víctimes quan tornen a casa de nit i creuen que provoquen por a una dona pel carrer. Les víctimes mai serem nosaltres. Mai.

Anna Pacheco, periodista sobre classe i gènere a la revista PlayGround, ho resumeix d’una manera difícilment millorable. No serveix dir que no som com un violador pel sol fet de no haver-ho fet mai. Som còmplices des que actuem entre nosaltres resguardant-nos en l’escut que “només és una broma”, fins al moment que considerem exagerat que ens diguin que la violència de gènere comença molt abans de l’agressió física. Hem d’acompanyar la seva lluita, sortir del focus i de l’ego que ens domina. Alhora, hem de lluitar en els nostres entorns. Revisar-nos contínuament i aprendre a detectar i combatre els comportaments que donem per bons però que no són altra cosa que la base de la violència de què parla Pacheco.

Més de puntetes ha passat al nostre país la condemna a quatre anys de presó per un home que va abusar sexualment de la seva fillastra. A Andorra comença a moure’s un moviment públic feminista que ha d’acabar posant tot el país davant un mirall incòmode però brutalment necessari. Que després de tres abusos sexuals a una menor la condemna sigui de quatre anys és de jutjat de guàrdia, però més greu és el silenci institucional, però sobretot social, que envolta els casos de violència masclista al Principat. No per ser un país més petit hi ha menys casos com el condemnat aquesta setmana passada. Acceptar aquest fet és un primer pas, però fa anys que anem tard. No arribem al Nadal amb els deures fets.