Tele

RTVA ha celebrat ara el seu vint-i-cinquè aniversari. Poc s’imaginaven, en aquells temps heroics, quina seria l’evolució de les coses de l’audiovisual

Confesso que no tinc tele a casa. Bé, de fet sí que n’hi ha una, però ja té uns anyets i no s’engega mai. Espera, molt plàcidament, que acabi esdevenint una peça de museu. Però no serà per pantalles: dos ordinadors, un iPad i un telèfon. Tots poden, en major o menor grau, substituir el vell moble televisiu. Però tampoc ho fan. Si més no, no amb la mateixa intensitat. Aquell ritual que consistia en engegar la tele havent sopat i aventurar-se a veure què feien ha passat a la història, i aviat evocarem aquella imatge de la família asseguda al sofà mirant la tele com ho fem ara amb els records imaginats dels padrins, a la vora del foc, passant vetllada.

RTVA ha celebrat ara el seu vint-i-cinquè aniversari. Poc s’imaginaven, en aquells temps heroics, quina seria l’evolució de les coses de l’audiovisual. En quatre dies hem passat, com qui diu, d’anar amb carro a volar amb un Airbus. Però la nostra tele i la nostra ràdio hi han estat i hi són. Canviant mica a mica, fent-se grans, acompanyant-nos, prenent el pols al país, un país que també ha canviat enormement.

Com que mai no hi he treballat però hi he anat força vegades en qualitat de convidat, puc dir-ho sense por que em titllin de corporativista o de pilota: el capital humà de la casa és impressionant, el seu millor actiu i la garantia de l’èxit i la continuïtat. Per molts anys ho puguin —ho puguem— celebrar.