OPINIÓ

Temps de cànon

La primera vegada que vaig sentir parlar del cànon de Harold Bloom devia ser, fa molts anys ja, un vespre que anàrem a Can Weyler amb Nadal Suau. Intervenien Felipe Hernández i Planas Bennásar. En aquest darrer, no li agradava Shakespeare, car parlar de Bloom i Shakespeare és gairebé tot u. De fet, dos dels llibres més famosos del professor de Yale són, precisament, ‘Shakespeare’ i ‘The Western Canon’.

Crec que l’única llengua minoritària del món que ha aconseguit ingressar en el paradís bloomià és la nostra. De la llengua que es parla de les Corberes al Segura i del Cinca fins a Menorca, el professor novaiorquès recomana sis autors, tots de Catalunya: els poemes de Riba, Foix i Gimferrer, ‘La pell de brau’ d’Espriu, ‘Les històries naturals’ de Perucho i ‘La plaça del Diamant’ de Rodoreda. 

En l’època que Damià Pons dirigia la revista ‘Lluc’, es publicà un dossier sobre “Els escriptors balears del segle xx (Una temptativa de cànon)”. Va ser el primer exemplar del magazín que em vaig comprar fullejant-lo un dia al taulell de Quart Creixent. En Damià, quan en va ser director, era partidari d’aquestes enquestes que revelaven un seguit de dades molt interessants. Hi participaren professors de les universitats de les terres de parla catalana, professors d’ensenyament mitjà, escriptors d’arreu del domini lingüístic, qualque editor i altres ‘auctoritas’. I a partir dels resultats se n’extragueren un seguit de conclusions. Prèviament, s’incloïen també sengles aportacions de Josep A. Grimalt i Margalida Pons, col·legues del mateix Departament de Filologia Catalana de la uib a què pertany també Damià Pons.

A la contribució de Margalida Pons, ‘Virtu[alita]ts canòniques: La institucionalització de la literatura i els vigilants de la frontera’, s’hi cita un article de Sam Abrams que, amb motiu de la concessió del Premi Internacional Catalunya a Bloom, denunciava a l’‘Avui’ el 2002 que “al llarg de més de cinc-centes pàgines de ‘The Western Canon’ no s’esmenta ni una sola vegada la literatura catalana, relegada a l’apèndix, a una breu llista de sis autors ‘que un ajudant del professor va trobar al catàleg virtual d’alguna biblioteca dels Estats Units”.

En el seu text, ‘Qui té necessitat del cànon?’, Grimalt venia a dir que quan hom programa a la Facultat una matèria sobre literatura catalana del segle xix, posem per cas, i tria ‘Canigó’ de Verdaguer, ‘La febre d’or’ d’Oller i ‘Terra baixa’ de Guimerà, ja està establint un cànon de quines considera les obres més representatives del vuit-cents. Com un professor de segon de Batxillerat que digués als seus alumnes que llegiran ‘Els fruits saborosos’ de Josep Carner, ‘Els carnissers’ de Guillem Frontera i ‘El pasdoble’ de Llorenç Capellà i que amb això dibuixaran un panorama de la literatura catalana del xx. 

No podem, tanmateix, acabar aquest article sense deixar de citar els noms dels autors que els trenta i escaig d’especialistes convocats consideraren els nostres millors representants en narrativa, poesia i teatre –per aquest ordre– i un quart gènere que no es denomina assaig sinó que empra l’anglicisme de prosa de no ficció. Doncs bé, hom considerà els millors narradors amb 56 vots Llorenç Villalonga amb ‘Bearn o la sala de les nines’, amb 34 Baltasar Porcel amb ‘Cavalls cap a la fosca’ i amb 27 el Miquel Àngel Riera d’‘Illa Flaubert’; els elegits com a millors lírics foren Miquel Costa i Llobera (31) amb ‘Horacianes’ empatat amb el Joan Alcover de ‘Cap al tard’ seguits del Bartomeu Rosselló-Pòrcel d’‘Imitació del foc’; en teatre també feien taules a 24 vots ‘Dins un gruix de vellut’ d’Alexandre Ballester i els ‘Desbarats’ de Villalonga seguits de ‘Sa pesta’ de Pere Capellà (21). Un menorquí amb 46 vots, Francesc de B. Moll, liderava el rànquing dels assagistes amb els volums de memòries ‘Els meus primers trenta anys’ i ‘Els altres quaranta anys’; després venia Gabriel Alomar (18) i el seu ‘Futurisme’ i en tercer lloc Melià Pericàs (17) per ‘[La nació d]els mallorquins’. Pens que, com tantes altres contribucions de la revista ‘Lluc’, és una aportació important al tema del cànon que, en el seu moment, no se li va fer tot el cas que mereixia.

 

Etiquetes