Des de petit, sé que tenc la meva voluntat parcialment llogada, que depenc de pares (després, de fills), de caps, de companys... que he de purgar horaris i complir responsabilitats. Pura normalitat, però una d’aquestes normalitats que convé repetir sovint per tal de rebaixar fums d’independències pròpies i consciències inflades de sobiranies impossibles. Malgrat totes aquestes imposicions, visc en el convenciment que som responsable dels meus actes i que, dins les limitacions, tenc prou espai per prendre decisions i assumir-ne les conseqüències. Fer-me vell ha suposat, a més de la resignada consciència dels límits, superar-los a força d’inventar privilegis que només jo em crec o, simplement, de rebaixar expectatives. Cert que envellir et permet decidir les coses més domèstiques i quotidianes, petiteses que només adquireixen valor quan no es tenen. Què menges, què et poses per vestir o quan et colgues, són fites a conquerir quan ets infant, quan encara no saps que per exercir aquesta llibertat has d’omplir tu la gelera, cuinar i desparar taula; peregrinar per botigues, assajar-te la roba, rentar-la... I sí, colgar-te quan vols, tot i saber el pes de les parpelles al matí, és un exercici de sobirania real. Potser és el més senzill que ens deixen fins que el teu veí decideix que el seu ca determinarà la fi del teu son. En aquell moment, un desconegut sense relació aparent amb el món que bonament has decidit tenir, passa a ocupar un esglaó superior en la teva jerarquia. Ell mana, decideix a quina hora et despertes i quan s’acaba la reparació. Pots focalitzar la ràbia en el quissó, en els seus lladrucs, però és el desconegut el teu nou amo; i et fots.
