En una nota prèvia, l’autor ens diu que Ludovica Fernandes Mano va morir a Luanda el 2010, quan tenia 85 anys. Som davant una història d’amor protagonitzada per una dona excepcional que a l’adolescència va haver d’aprendre què eren el dolor i la tristesa en estat pur, que va haver de callar i, com fos, continuar vivint. Els silencis que va viure fins als 50 anys i una profunda soledat la varen ajudar a resistir l’aïllament que la vida li va dur.
Es va rendir a l’amor d’un net. Fer d’àvia d’en Sabalu li va tornar la vida, es varen complementar. Ella va haver d’aprendre a abraçar-lo, ell va aprendre a llegir per poder-li fer arribar els llibres que s’havien salvat de la foguera, es varen estimar… Varen tenir la complicitat del ‘Reietó’, un altre supervivent el botxí del qual va dir:
“La gent amb una infància feliç, afirmava, són difícils d’enfonsar.”
Viuen a l’Edifici del Envejats.
Transcorren 30 anys de la història d’Angola. Tot és molt recent; l’horror ens trasbalsa més quan és contemporani. Ens són presentats extrems en les actituds dels humans, bondat i maldat sense límits, injustícia sistemàtica, però també ganes de viure i estimar malgrat tot.
Ludovica sobreviu contra tota lògica, escriu i llegeix per sobreviure... S’ho pensa abans de cremar els llibres de Jorge Amado o de James Joyce, perquè això implica que no podrà ‘tornar’ al Brasil ni a voltar per Dublín. Llegeix i escriu i, quan s’acaba el paper, ho fa a les parets…
“Estalvio menjar, aigua, foc i adjectius” (pàg. 93).
Quan llegeix amb la visió ja molt deteriorada, ens diu:
“Algunes pàgines les millora l’equívoc”.
“Si encara tingués espai, carbó i parets disponibles, podria escriure una teoria general de l’oblit” (pàg. 112).
Les sentències de na Ludo ens acompanyaran:
“Van al cel les persones que els altres troben a faltar. El paradís és l’espai que ocupen en el cor dels altres” (pàg. 230).
Agualusa ens acosta a un continent, a un país, a una ciutat, a un edifici… a una dona que té tots els trets d’una heroïna clàssica, d’un personatge de tragèdia. La seva força ens commou, ens trasbalsa. Tancam el llibre i ella resta amb nosaltres. Al final coneixem el dolor amb el qual sempre va haver de conviure i la nostra admiració creix.
Ens han explicat una tragèdia del s.XX que té la grandesa d’aquelles que han resistit el pas dels temps. José Eduardo Agualusa (Huambo, Angola, 1960) és un contemporani que ens fa tenir la punyent sensació d’haver accedit a un autor clau de la literatura universal. Aquest és un fet que ens trasbalsa de manera molt especial. No cal dir-ho. Una vegada més, una recomanació sense reserves.
FITXA DEL LLIBRE:
‘Teoria general de l’oblit’
José Eduardo Agualusa
Traducció de Pere Comelles Casanova
Edicions del Periscopi
256 pàg.
18 euros
