Una vegada, em contaren una curiosa forma de pagar petits, i no tan petits, suborns de manera pública. L'enginy dels delinqüents de coll blanc arribà a establir partides de pòquer entre el pagador, el receptor i dues o més persones alienes a la conxorxa. A una senya del receptor, el pagador feia jugades sense bones peces i, evidentment, perdia el que l'altre sempre guanyava. Els que res no sabien de la naturalesa real de la partida es convertien en testimonis d'un intercanvi suposadament fortuït de doblers bruts convertits en guanys de joc. He recordat el mètode quan he llegit, amb un somriure sarcàstic que m'envaïa la cara, que el Banc Central Europeu decidia posar fi als bitllets de 500 euros, els mateixos que la imaginació popular batià com a Bin Laden –de qui tothom sap l'existència però ningú no ha vist–. I ho vaig recordar perquè s'acabarà el bitllet de més valor de tots els sistemes de moneda importants sense que mai no s'hagi escatit el sentit de la seva existència en un món de transaccions electròniques i diners de plàstic. Tenc la sensació d'haver estat, hem estat, els convidats a la taula de joc d'un pòquer descomunal, articulat perquè els delinqüents de coll blanc fessin les seves il·lícites transaccions a la llum del dia, sense necessitat d'amagar-se i amb la complicitat de tot el sistema bancari en el paper de crupier, lliurant les fitxes. La banca sempre guanya, es diu del joc i se sap de la vida.
