The Post

Només cal donar un cop d’ull a televisions i diaris veïns per veure com el periodisme viu hores tristíssimes, de les que potser no es podrà recuperar mai

Si encara no hi ha anat, vagin-hi, sisplau, abans no la substitueixi alguna novetat. En versió original, si pot ser. Steven Spielberg ha aconseguit, un cop més, brodar una petita obra mestra, explicar una història complexa amb línies clares, fer de l’anècdota categoria amb una elegància notabilíssima, amb diversos nivells de lectura. Una remota història de col·lisió entre els interessos d’un govern i el dret a la informació, a començament dels setanta, a l’inici del mandat de Richard Nixon esdevé un formidable al·legat en favor de la llibertat d’informació i la responsabilitat col·lectiva. I, al centre de la història, el paper essencial que té la premsa (en paper) per a la defensa de la democràcia. És inevitable contemplar amb nostàlgia un món que molts només hem pogut contemplar de resquitllada, i encara gràcies: les redaccions sorolloses, plenes de fum, els reporters sense Twitter, la telefonia amb fils. Les linotípies, els caixistes, aquella mecànica prodigiosa, tan esclava del temps de tancament i de les cadenes de distribució. Avui vivim en un continu informatiu, sense horaris ni treves, on el soroll, el cinisme partidista i la intoxicació sense cap mena d’escrúpols han desplaçat (han sepultat en una fossa, més aviat), en moltes capçaleres, la voluntat de servei públic i qualsevol vestigi d’ètica professional. Només cal donar un cop d’ull a televisions i diaris veïns per veure com el periodisme viu hores tristíssimes, de les que potser no es podrà recuperar mai. The Post és, lluny de les vel·leitats nostàlgiques, un advertiment i un recordatori.

Etiquetes