OPINIÓ

Thomas Cook: algunes reflexions incòmodes

La fallida de Thomas Cook no és cap broma. Si fins diumenge passat hi havia una sola possibilitat de reflotar la companyia, per què s’ha deixat caure, sense importar gaire les conseqüències per a treballadores, treballadors, turistes i empreses? Qui n’assumeix les responsabilitats? I ara, què? Quan cau una empresa amb 178 anys d’història, qualque cosa passa, i el risc que això generi un efecte dominó en el mercat turístic global per la tremenda incertesa generada és molt alt. La vulnerabilitat d’una terra monodependent del turisme com la nostra no fa presagiar res de bo.

Voldria aportar algunes reflexions incòmodes, amb vocació d’anar més enllà de la resposta immediata i des del desacord més profund amb la lògica econòmica convencional, segons la qual “tanmateix” hi ha un mercat, i aquest reabsorbirà els possibles clients i el volum de negoci que manejava Thomas Cook. Des d’aquesta lògica, l’estat no ha d’intervenir, a no ser que sigui per subvencionar, diuen ara, algunes empreses hoteleres. No hi estic d’acord.

Per començar, cal reconèixer que la bombolla turística existeix. Com n’hi havia una de financera, que s’alimentava de l’especulació a la construcció. En aquest cas, la bombolla s’alimenta de l’especulació en el sector turístic, els seus actius i les seves expectatives de creixement exponencial a escala mundial en els darrers i en els propers (?) anys. Els centenars, o milers de milions d’euros dipositats per grans empreses del sector a paradisos fiscals (dels quals els papers de Panamà donen fe) no són fruit d’una activitat econòmica basada a traginar i allotjar turistes. Els marges no són tan alts, i qualsevol persona que fa feina al sector ho sap. Com la fallida financera del 2008, la crisi de Thomas Cook ja es coneixia, i anava més enllà de “no haver-se adaptat al món d’internet” o el Brexit.

Les referències a l’anterior crisi són inevitables, i aquí novament ens trobam amb el dilema de si s’han de subvencionar les empreses afectades, especialment els hotelers (i també s’hauria de parlar de proveïdors de tot tipus, com ara transportistes), amb diners públics. A diferència del que es va fer amb els bancs, jo posaria condicions, i aquestes passen d’entrada per un compromís perquè treballadors i treballadores puguin acabar la temporada i accedir a prestacions. Però, en qualsevol cas, la intervenció no es pot limitar a salvar els mobles d’una mala gestió privada. De la mateixa manera que alguns dels perjudicats (com ara, alguns hotels menorquins) s’ho pensaran a l’hora que tota la seva expectativa de negoci depengui dels turistes que els pugui dur un sol touroperador, les Illes com a territori turístic i turistitzat també haurien de fer un pensament.

En aquest sentit, és bo que se sàpiga que Thomas Cook en els seus temps bons va ser una empresa pública (un 'petit detall' que es comenta poc aquests dies), justament quan va inventar el paquet turístic i va socialitzar el turisme de masses, dels anys 40 fins als 70. Perquè no podem pensar en mesures com promoure un touroperador públic o amb participació pública, amb aerolínies incloses, fins i tot de la mà de comunitats que estan en una situació igual o pitjor que la nostra, com les Canàries? La base ja hi és, i té a veure amb la digitalització de la reserva i gestió dels viatges, en la qual les Illes, per cert, són pioneres.

Tant que es parla de “governança”, aquesta és una de les grans assignatures pendents del turisme. Sense aquest concert entre actors privats i poders públics (i dic concert i no subordinació, que són conceptes diferents), altres qüestions importantíssimes com la responsabilitat del sector en relació amb el canvi climàtic, que és enorme, queden diluïdes, i les possibilitats d’incidència s’esvaeixen. No aspir que el turisme es pugui manejar democràticament, però sí almenys que els poders públics a tots els nivells estableixin mecanismes de regulació i control que evitin l’especulació i els excessos.

I és en aquest terreny que vull tocar un altre tema tabú: com és possible que la filial de Thomas Cook a Balears no tengués comitè d’empresa? Senzillament perquè –per imitació d'altres grans empreses del sector a les Illes– els sindicats, en la pràctica, estan prohibits en ple segle XXI. I és en moments de crisi que es posa en evidència qui en surt del tot perjudicat: els treballadors i treballadores. No hi pot haver excel·lència sense respectar la representació laboral. Convé que se’n parli, perquè de tota crisi capitalista de manual com aquesta se’n deriva un procés de reconcentració de capitals, i en aquest cas una de les amenaces és més poder encara per a un sol operador (TUI), o per a grans cadenes hoteleres que a les nostres Illes sempre tenen comandera encara que ningú no les hagi votat.