ELS ESCRIPTORS QUE M’HAN ESTIMAT

Thomas More (I)

Si l’Església Catòlica tingués un sant que representés l’humor cristià en el seu valor més elevat, que no sé si el té, aquest hauria de ser sense cap dubte ni un, el del Lord Thomas More, canceller d’Anglaterra durant el regnat d’Enric VIII.

Thomas More va ser un home de lleis, un polític, un bon pare de família, un jutge, un terratinent, un prestigiós ciutadà de Londres i, a la vegada, va ser l’amic més amic i l’enemic més enemic del Rei. Però, per sobre de tot, va ser un destacat escriptor i un dels més eminents humanistes del Renaixement. A mi i a tots nosaltres, com a escriptor i com a persona, ens va estimar molt. Tot el que va fer i va viure ho va fer i ho va viure pel bé i la millora del futur de la societat. Si només el coneguéssim com a escriptor, segurament només recordaríem l’obra més famosa que va escriure: la novel·la 'Utopía'. 'Utopia' és una república on es viu pacíficament i sense problemes, com ja ho avança el seu propi nom. Sí, perquè es tracta d’un país habitat per homes i, ja se sap, on hi ha homes, hi ha més problemes que pau.

'Utopia', en català de Mallorca, s’hauria de traduir per 'Caplloc'. Caplloc és el lloc que no existeix enlloc, i valguin les redundàncies literàries. Va ser un invent filològic del mateix Thomas More, un home d’una imaginació política exuberant i d’una bondat il·limitada. Sempre, com ja he dit i ho hauré de tornar a repetir, des d’una visió cristiana de la humanitat. A 'Utopia' tot s’esdevé d’acord amb el comportament i la conducta dels humans. Encara que l’argument s’hagi anat repetint al llarg de la Història amb relats semblants, per tal de fer de la convivència humana una relació millor i més civilitzada i pacífica, la “Utopia” de Thomas More destaca per sobre de totes les altres. Crec que el títol de la novel·la és el seu millor encert. Aquest país de 'Caplloc' ja indica que la cosa és impossible, i qui gosa de ficar-hi el nas i la ment ha de ser, més que per cap altra mena d’activitat, amb una finalitat artística i humanística. L’art, com sabia molt bé Thomas More, pot donar més consol als homes que la mateixa política pública professional.

La república d’'Utopia' no és una república celestial ni prop fer-hi, és del tot terrenal, on existeixen els càstigs més cruels per a les accions públiques i privades més greus. Tot plegat a través d’un sistema penal que no té manies amb els criminals i els malfactors. Tot per a bé de la comunitat, de la nació i de l’Estat i dels homes en general. Entre d’altres polítiques civils i socials, no hauria d’existir la delinqüència, però el que no es pot aconseguir, ni a Utopia ni a cap altre indret de la Terra, és canviar de soca-rel la condició humana. La misèria dels que roben és causada per la riquesa dels ganduls de la societat i pels paràsits que s’aprofiten dels altres. Encara que el sistema polític es basi en una democràcia parlamentària i en un país ideal, no deixen de denunciar-se les febleses pròpies de qualsevol societat contemporània. I així va la cosa: tampoc es tracta de relatar l’argument de la novel·la, la qual s’ha de llegir de forma pausada, reflexiva i relaxada. El que sí que vull relatar és una gran part de la vida del seu autor, que és allò que més m’ha atret durant els meus anys de dedicació a la seva tasca de governant, d’home just i de màrtir sant i exemplar.

Una de les conseqüències de la vida dels grans homes són les seqüeles que se’n fan posteriorment, com les memòries, els assajos, les recessions, els comentaris més o menys erudits, els apunts històrics i, molt especialment, les biografies fictícies o autoritzades. Fins i tot les llegendes. Què seria dels grans personatges de la Història si no fos per les llegendes que s’han escrit sobre ells?

He d’advertir ja des d’ara que sóc un devot de la vida de Thomas More. Molt més que de la seva obra de creació poètica i narrativa. Sóc un admirador de la seva activitat pública, de la seva generositat en favor del poble de Londres, de la seva entrega a la pacificació religiosa del continent europeu i de la seva contribució al conjunt de la justícia domèstica i universal. I, més que res, em sento amb deute amb ell per la seva conducta d’oposició a l’absolutisme monàrquic de la seva època i, en especial, a la supèrbia i a l’autoritarisme del seu propi rei, el pervers i abjecte Enric VIII.

Thomas More es va jugar el coll pel seu honor, per la seva causa i per la seva pròdiga i prodigiosa consciència; i el decapitaren sense la més miserable compassió ni commiseració. Però el seu tarannà cristià i el seu admirable sentit de l’humor va fer que les seves últimes paraules anessin dirigides al seu botxí quan aquest ja tenia la destral enlairada a sobre del seu cap inclinat per la fatídica postremitat. L’advertí que anés en compte a l’hora de deixar caure l’eina de l’execució, que ho calculés bé, perquè ell era un home de coll curt i no fos cosa que no l’encertés a la primera. Després s’encomanà a Déu i li entregà, a més del cap, la seva ànima.

Però entre el dia i l’hora d’aquella mort “humorística” i tràgica, del tot injusta i arbitrària, i el dia i l’hora del seu naixement el dia 7 de febrer de 1478, 57 anys abans, havien ocorregut tantes circumstàncies en la vida del nostre personatge, que es fa necessari que les recordem amb cert detall, si més no les més destacades. Thomas More va conformar, amb els seus escrits i amb la seva vida, el nostre present contemporani i actual amb valuoses i diverses aportacions personals i úniques: el seu exemple, la seva honestedat, el seu humor, la seva generositat, la seva amistat i el seu amor i humanisme il·limitats.