ELS ESCRIPTORS QUE M’HAN ESTIMAT

Thomas More (III)

És molt cert que les circumstàncies singulars de la vida de Thomas More m’han impactat molt més que la seva obra literària. Però és per la seva obra escrita que en aquests moments parlo i vull parlar d’ell. Thomas More és l’autor d’un sol llibre que, a més, no és una obra de creació estrictament literària. Encara que ho és. M’estic referint, com tothom sap, a 'Utopia', una faula social i política que va tenir repercussió universal des del primer moment que va ser publicada. Però, el que vull dir, és que 'Utopia' no és una novel·la. No cerca la bellesa artística, com ho fan les obres de literatura, sinó que cerca un objectiu més pràctic. Encara que sense un mínim de bellesa no hi ha cap indústria cultural que es pugui considerar vàlida. Alabat sigui Déu!

'Utopia' no és l’obra d’un literat, és l’obra d’un pensador, l’obra d’un home que vol la salut, el bé i la felicitat de tots els homes. Però està escrita en clau metafòrica i en clau de faula poètica. Encara que, com el seu amic Erasme l’'Elogi de la Follia', Thomas More fa una denúncia de la societat londinenca del moment, l’estil és molt diferent. I, fins i tot, al meu parer, també ho és el contingut, malgrat que no ho sigui l’objectiu. Tanmateix, en el fons, l’objectiu, tant de l’un com de l’altre, és l’edificació d’un home nou, més actual i, sobretot, més humà. Millor. Jo compararia 'Utopia' i 'Elogi de la Follia' a dues amanides destinades a fer entrar en gana el lector. Un aperitiu que convida a esperar amb delectació el que vindrà a continuació. Són dues amanides ben amanides, per dir-ho en termes culinaris i reincidents, però resulta evident que la 'Follia d’Erasme' està més carregada d’espècies i de sal que la de More, que conté més oli i vinagre. No ho sé dir d’una altra manera en aquest moment, i del que es tracta sempre que escric és que jo mateix m’entengui.

En definitiva, la principal finalitat d’'Utopia' era fer reviure, en el si de la comunitat on es desenvolupa l’acció, una comunitat d’homes i dones, d’éssers humans, els principis i les ensenyances que els evangelis expliciten i ordenen sobre la vida de Crist. Viure i reviure, cadascú individualment, i la societat col·lectivament, la vida de Crist de la manera més semblant possible. Indubtablement s’havien de servir de la literatura, si més no, en el seu sentit més planer i amable, per fer-lo assequible i, millor encara, imitable. Aquí és on es nota la gran habilitat i mestria dels dos amics. Aquí seria on podríem col·locar el punt de sortida del que s’ha vingut estudiant com el Renaixement literari i cultural en general i, més concretament, com l’explosió de l’Humanisme. De l’Humanisme cristià, per dir-ho amb tota la seva força moral i tota la seva influència.

'Utopia', per ella mateixa, és una mena de manifestació, política, cívica i literària, del pensament humanista cristià. És una mena d’avantsala del socialisme posterior, una mena de comunisme marxista no materialista d’aplicació impossible. Gairebé fantasmagòric. Utòpic, per dir-ho tautològicament. Encara que dut a les últimes conseqüències és del tot raonable, perquè convergeix totalment amb els fonaments de la condició humana. Les coses dels humans tenen aquestes coses. Aquesta seria la millor explicació. O, d’una altra manera: els humans som així. Som així i no podem ser d’una altra manera. Cinc segles després ens trobem al mateix lloc, amb una barrera infranquejable digna de l’absurd políticament correcte. No hi ha res a fer. És molt miserable aquest panorama, però ho torno a repetir: les coses dels humans tenen aquestes coses. Una veritable paradoxa que diu que la veritat és una mentida. És per enviar-ho tot a fer punyetes.

Sé que en aquests moments estic imbuït per l’absurda realitat política que m’envolta. Sé que estic parlant de Thomas More i del seu temps, però també sé que ni el personatge ni l’època s’han mogut del mateix lloc de sempre. Estem immersos dins una obra de ficció que ens vol fer creure que és real. Literàriament, 'Utopia' és el projecte inacabat d’unes llargues i profundes reflexions filosòfiques i cíviques d’un bon grup d’amics encapçalats per Thomas More i Erasme de Rotterdam. Aquest és el seu valor artístic que estem interpretant. I aquest valor és de primer ordre, però per molt que ho sigui no transcendeix la nostra naturalesa corrupta. Aquesta és la gran decepció que ens transmet. No l’obra, sinó la vida humana en general.

Tanmateix, en el sentit moral, no en traurem res en clar de tot plegat. Pot ser que serveixi a algun de nosaltres per reflexionar i per passar l’estona, i fins i tot per passar la vida, però per a mi això no és suficient. A mi no em serveix una 'Utopia' com la de More, per exemplar que sigui, perquè és una exposició que neix de la imperfecció humana. S’ha dit que Thomas More s’inspira en la República de Plató per escriure la seva pròpia república utòpica. Tant és. O pitjor, encara. La veritable inspiració hauria d’haver estat la pròpia naturalesa humana, no l’obra literària d’un home, no el producte cultural del quefer humà. A la “Utopia” de More hi sobra ingenuïtat, hi ha un excés de lleis i de normes, de protocols que s’han de complir, i això és el que li resta autenticitat i, sobretot, naturalitat. Per això sempre he pensat que 'Utopia' és, només, una novel·la, en el millor sentit de la paraula, això sí, però no podem enganyar-nos fent-nos creure que és alguna cosa més. 'Utopia' és un entreteniment per a pensadors, filòsofs i religiosos humanistes. És, segurament, la novel·la amb el final més cristià que existeix, la novel·la amb la qual un pot jugar a reflexionar sobre la condició humana i sobre la condició global de l’Univers, però res més.

Res més, i no és poca cosa, però tot allò de l’humanisme i, molt especialment de l’humanisme cristià, només ho trobarem en la vida políticament humana i no en l’obra literària, cultural i poètica, del mateix Thomas More.

Fa anys que em penso estar a punt de trobar-ho.