El tamany no és el que importa, és un mantra que es va repetint i que gairebé tothom assumeix o hauria d´assumir. No fa gaires mesos, encara, que en alguns mitjans d´aquí i allí, hi havia llacunes de diàleg, alguna esperança d´intercanvi d´opinions, de discussions civilitzades. Tanmateix, ja fa moltíssim de temps que s´han proscrit la matisació, el detall, el contrast i el poder entendre l´altre. Recordo que un punt d´inflexió de tanta bajanada junta fou, si és que fou vera, la intenció aquella de llevar la placa d´un carrer a Antonio Machado. Repassin la història, llegeixin, si us plau. El mateix Josep Pla té un capítol d´homenatge als que tenen cura de la seva tomba a Cotlliure, que no són altres que una xarxa de gent, majoritàriament catalana d´esquerres i vinculats, de nord a sud, a la Costa Brava. És anecdòtic. La tricolor, per a molts exiliats catalans, era una marca pròpia i de lluita, no era el que alguns pensen encara, un símbol inequívoc d´un Estat enemic. Les coses no són tan simples. Fa uns anys vaig ser convidat a l´homenatge a Machado que es feu a Palma. Una sèrie d´autors hi vàrem intervenir llegint un poema. Vaig ser recriminat per alguns col·legues per triar la lectura del que va dedicar a Líster. No vaig discutir amb ningú, tanmateix alguns, fins i tot, a Catalunya, el recorden com a volador de ponts i destructor del patrimoni, quan fou un militar lleial a l´hora de protegir i salvaguardar les vides d´aquelles criatures, dones i homes que escapaven, tot dificultant, en la persecució, tota facilitat als seus botxins, els feixistes. Sí, volava ponts. Per una altra banda, també és anecdòtic que Federica Montseny morís envoltada de poques amistats i de ningú enviat per una Generalitat que dirigia Pujol i, no cal pèrò ho escric, era tan catalana com ell. Lluità per una legalitat democràtica molt més que aquest polític. El que és realment lluitar. Batalletes a part, ara que ja es van acabant les ganes de repartir aquests carnets postissos de qui és més català o qui és més espanyol, sí, en algun moment s´haurà d´anar acabant, arribam a un punt en què es fa necessari reflexionar no només sobre l´absurditat dels empresonaments com a autèntica vergonya democràtica, sinó també sobre com a banda i banda es varen anar dinamitant tots els ponts, de mica en mica i durant anys, un rere l´altre i amb les promeses, a cada bàndol, d´un gran triomf, d´una gran victòria. Una de les voladures de pont més flagrants ja la protagonitzaren aquests dos entremaliats de pacotilla, Zapatero i Mas, en una nit de bauxa i d´amagat del President legítim, Pasqual Maragall. Després sortí aquell home que manava tots els exèrcits de terra de l´Estat Espanyol, amenaçant l´Estatutet. Hem anat, amb els anys, veient com se silenciaven veus. Un partit històric, com el de Duran i Lleida, sense representació i substituït primer per vint-i-cinc i ara trenta-set o sis o els que siguin, al Parlament de Catalunya, d´aquesta cosa que recorda tant a Falange. Això és avançar? Enhorabona! Si algú vol saber l´opinió d’un servidor respecte d’això, basta anar a la Revista El Temps, al dossier del periodista Miquel Payeras, on preguntava a un variat nombre de persones, quina llàstima (i pena) haver-les encertat totes, era l´any 2012. Que es despertaria el franquisme, que no ha marxat, també ho sabíem. D´on creuen que neix tanta corrupció? Com menys ADN franquista té un partit, menys casos.
Però aquí no se salva ningú. En això que encara es diu Podemos no fa tant que Iglesias tallava el coll a l´única figura de talla que té al seu partit. Oferia el cap d´Errejón, que representava una manera de fer política més autèntica, sense tant dogma. Aviat s´adonarà que, fora del seu partit, ja ha tocat sostre. A les Espanyes, Carmena, agradi o no, ha estat sotmesa a una pressió brutal, talment aquest senyor que era Jemad. És a dir, no es pot ser jutgessa i després batllessa d´esquerres, no es pot ser un militar competent i voler canviar moltes coses de la societat per fer- la més justa. Qualsevol persona, o personatge, que surti del tòpic o dels dogmes ha estat políticament aniquilada. Ja ni cal mirar la pressió que ha sofert Colau per part de totes les cavernes. Si s’hi fixen no he anat, encara, al terreny de l´independentisme, on aquests últims anys tot havia de ser tan històric i tan fàcil, que ja era a tocar i ara resulta que el polític que ha evitat un desastre encara més gros viu a l´exili i és insultat i calumniat a tota hora i en qualsevol mitjà, nostrat o de fora. El Sr. Puigdemont fou titllat de traïdor i de judes, (acabà actuant a contracor) i ara una part important dels que així el definiren el veuen com una nosa política per fer possible el nou Govern. Puigdemont havia pogut blindar- se al Parlament amb centenars de milers de persones al seu voltant tot agreujant la situació i posant en perill la vida de les persones del seu costat i de l´altre. Incitant l´esperada intervenció europea. Aquells que volien la dui sí o sí, molts d´ells, ara es passen al possibilisme. Després de cinc anys de rauxa, una rauxa legítima, però al cap i a la fi una rauxa que ha portat Catalunya fins aquí. Puigdemont no ha volat els ponts, ha fet en una situació extrema que els ponts fossin simplement per anar d´un costat a l´altre, com ell mateix demostra. Ha fet servir les eines que tenia, arribant a un màxim rendiment amb uns recursos ben normalets. N´és conscient, el Poder Judicial de l´Estat, o el mateix President Espanyol? Per altra banda, un President Rajoy que escandalosament ha estat perpetuat al poder pels processistes i el seu partit de govern és el més corrupte de la història. Què esperen les altes instàncies judicials, o qui tingui competències, a dissoldre el Congrés? Tothom sap que el Partit Popular és la formació política que vulnera més els drets que preveu la Constitució i, sobretot, que incompleix els deures més impunement. La Constitució, en aquest altre procés, el judicial, és una broma macabra aplicada per aquells que no hi creuen. Ens trobam, com deia Voltaire, que “no compartesc el que dius, però defensaré el teu dret a dir- ho”. Així i tot, però, són conscients, al món independentista, que ja s´ha acabat l´hora de jugar a veure qui la té més grossa?
