OPINIÓ

Titulitis i titulera

Ja fa 10 anys que la bolonyesa universitària va arrasar les diplomatures i llicenciatures que coneixíem i les convertí en un homogeni sistema de dos cicles, que preveu estudis de grau generalitzats (per ara, de quatre anys) i una florida i imaginativa oferta de suculents màsters de nova generació (d’un o dos anys).

La reforma va ser embolicada amb la millor paperina: homogeneïtzació europea, mobilitat dels universitaris entre els països de la UE, cohesió interterritorial, paper més actiu de l’estudiant... En realitat, però, el Pla Bolonya amagava una agra realitat: un grau ras serviria per poca cosa a partir d’ara i els màsters esdevindrien gairebé l’“Ensenyança General Bàsica” de la nova Era, imprescindibles per accedir a un lloc de feina de qualificació superior.

Perquè tothom ho entengui: ara, algú que té un grau en Història o en Física no pot ser, per exemple, professor, perquè obligatòriament ha de passar per un màster de Formació de Professorat d’un curs sencer de durada. Imaginau la càrrega d’una família treballadora que amb esforç ha pogut pagar taxes i matrícules durant quatre cursos, i que ara veu que necessitarà encara abonar una pasta i invertir un any més per poder aspirar que algú inscrigui el seu fill o filla en un borsí de feina. Per fer-nos una idea, un crèdit del màster de Professorat a la UIB costa exactament el doble que el crèdit del grau de Filosofia o Filologia, posem per cas.

És evident que un sistema així curtcircuita l’ascensor social i aboca a la desigualtat més humiliant. Els fills i filles dels treballadors són ara els nous ni-ni: ni obrers, ni treballadors del Grup A. Una munió de cambrers i dependentes sobrequalificats inunda les nostres estadístiques laborals.

Un graduat fill d’obrer no podrà accedir al màster prescriptiu, llevat que la seva família allargui encara més l’etapa de sacrificis i privacions que representa aconseguir finançar els milers d’euros que costen aquests estudis fins i tot en una universitat pública (els plantejaments de Bolonya també dificulten la compatibilització d’estudis i feina per part dels estudiants).

Imaginau per un moment, a més, que una d’aquestes famílies hagi invertit el fruit dels seus sacrificis en un màster de la Rey Juan Carlos, cosa que afegeix encara més ignomínia a la injustícia. Realment és injust i irreparable el descrèdit que una guarda de barruts han vessat sobre el sistema de titulacions universitàries i que ha afectat i afectarà persones innocents, en molts de casos sense capacitat per a un pla B.

Fa mesos que els púlpits 2.0 i les tertúlies de tele i de bar han esdevingut autèntiques autoritats en màsters i doctorats, tesis i tesines, convalidacions de crèdits i assignatures, preus d’ECTS, arxius universitaris, plagis i percentatges de Turnitin®. Increïble, tanta ciència.

Però d’on ve tanta 'titulitis', ens hauríem de demanar. Òbviament, de l’oferta. Els màsters, els postgraus i tota casta de “titulacions pròpies” han esdevingut per a les universitats públiques i privades un gran negoci o, simplement, una forma de finançament. Lògica bolonyesa una altra vegada: un dels objectius de la gran reforma universitària europea va ser definir el finançament de la universitat. L’autofinançament, millor dit, mitjançant l’augment de les taxes o cercant inversions en el sector privat.

També hi té a veure, però, la demanda. D’on ve tanta 'titulera'? Hem generat un enlluernament col·lectiu per la fotogènia i la reputació. Qualsevol que es vulgui dedicar a la vida pública, ha d’exhibir un tall de cabells 'cool', una caiguda de calçons 'chic', un somriure 'charmant' i un currículum 'épatant'.

La beneitura arriba a tal punt que, en nom de la transparència i la igualtat d’oportunitats, exigim cobrir les places de lliure designació de les institucions a través de processos selectius. I quin material objectivable poden avaluar aquests processos tan democràtics? Carretades de certificacions acadèmiques, màsters i doctorats, òbviament. Paperassa per a qui l’ha poguda pagar.

Ens oblidam, mentrestant, del factor humà, de l’actitud davant la feina, de la productivitat, de la flexibilitat, de la versatilitat, de la capacitat d’aprenentatge, del sentit comú i del sentit moral. Com si mai haguéssim conegut un ignorant titulat o com si un màster d’aquests ben carets i extravagants determinassin el grau d’eficàcia d’un candidat.

De veres, quan sent un liberal parlant de “la cultura de l’esforç”, llev el fiador de la meva Browning.