Toc de queda

És obvi que la conciliació té aspectes positius. Però també és cert que no es pot obligar ningú i dir-li a quina hora ha de sortir o entrar a casa

Vagi per endavant que estic absolutament a favor de la conciliació dels horaris laborals amb la vida familiar. Però discrepo amb els qui defensen que es faci de manera reglamentada o, el que és el mateix, amb normes que disposin determinades obligatorietats. És obvi que la conciliació té aspectes positius. Però també és cert que no es pot obligar ningú i dir-li a quina hora ha de sortir o entrar a casa. Pot sonar demagògic, però en essència si no es fa bé pot acabar essent així.

Legislar en aquest sentit cavalca entre l’innecessari i el prescindible. Més aviat es tracta d’educar. De conscienciar. Estem d’acord que hi ha determinats àmbits, com l’escolar, que ha d’acotar els horaris. Però que ens diguin que hem de sopar a dos quarts de vuit i llevar-nos a les sis és preocupant. Un toc de queda encobert.

Els darrers dies he escoltat en tertúlies radiofòniques una colla d’'opinòlegs' favorables i contraris a regular els horaris. Mentre el Barça jugui a les 10 de la nit, els restaurants serveixin menús fins a la matinada i existeixin serveis oberts les 24 hores del dia difícilment aquest desig dels qui es poden permetre tenir una vida planificada fins al mínim detall es farà realitat. El sector de la restauració, els serveis socials i d’emergències, els autònoms, els periodistes o tants altres professionals que no tenim horaris ens mirem la conciliació com una cosa molt maca, sí. Però deixeu-nos continuar fent els nostres horaris.

Reobrir la caixa dels trons en aquest assumpte és necessari però cal fer-ho sense presses. Massa sovint ens emmirallem en els països nòrdics, en aquest cas pel que fa als horaris, i passem per alt que en aquells països, per posar algun exemple que ens toca de molt a prop a tots, l’esperança de vida és més curta que aquí. Potser això de dinar a quarts de tres i sopar a les deu no està tan malament.