Carles Riba sostenia que la música era la més elevada de les arts perquè fons i forma s’hi confonien. No sé si deu ser per això però supòs que a tothom li ocorre com a mi, que en sentir determinades melodies, necessàriament les associa a un període concret de la seva vida pretèrita. Una època en què la sentia sovint. Bé, això a mi no és que em succeeixi amb un tema exclusiu de Tomeu Penya sinó amb la seva discografia completa d’ençà d’aquell llunyà primer àlbum que va treure el 1980, ‘Tomeu Penya canta a la Vila’, i fins que aparegué ‘De tot cor’ l’any 1997. Això em situa al curs que vaig començar a la uib i em vaig treure el carnet de menar –important perquè jo música i ràdio les llig molt amb les estones d’automòbil. Aquell any el jornalista vilafranquer Guillem Mas i jo començàvem Filologia Catalana plegats i n’hi vaig donar ferm, de matadura, a propòsit d’en Tomeu!
Han plogut dues dècades des d’aleshores. Devia ser, ben segur, conduint que vaig sentir l’altre dia per ib3 que la mateixa Radiotelevisió de les Illes Balears i el segell Blau retien un tribut merescudíssim a Penya amb ‘Illes dins un disc’, a partir d’un joc de paraules amb la per ventura més bella i famosa de les seves cançons: ‘Illes dins un riu’. És el que ara escolt cada dia quan vaig amb cotxe i vaig pensar que seria bo compartir-ho aquesta setmana amb els lectors de l’ARA Balears.
Evidentment, per mi, dels dotze temes s’estableix una diferència evident entre els nou que són anteriors al 1997 (segons l’ordre en què apareixen al CD: ‘De tot cor’, ‘Lluna de Formentera’, ‘M’agrada es rock’, ‘Plou’, ‘En sentir una guitarra’, ‘Abaix, damunt’, ‘Una aclucada d’ull’, ‘Havanera’ i ‘Sa perdiu revetlera’) i els tres posteriors (‘Un tassó de suc’, ‘Això és pecat’ i ‘No em donis sa culpa a mi’). Del primer segment, és clar, coneixia la versió prèvia del cantant i, a dir ver, em xocà en primera instància sentir-les cantades per altri; però una vegada superada aquesta estranyesa inicial la veritat és que el conjunt el trob molt positiu i la idea que dotze bandes de les Illes reconeguin aquest mestratge de Tomeu Penya al cap de cinquanta anys de pul·lular pels escenaris, tot un encert. L’humil cantant va posar en dubte si qualque versió no era millor que la seva i no és que hi estigui d’acord, sinó que crec que ara la cançó és doblement bona i el mèrit del cantautor igualment també hi resta.
Però com que això no és un article merament expositiu sinó també valoratiu, m’hauré de banyar un poc i opinar sobre quines són aquestes cançons que destaquen més del disc. Evidentment, també hi pot haver influït el fet que a mi hi ha temes d’en Tomeu que m’agraden més i d’altres que no em fan tant el pes. És clar que això només estaria autoritzat per dir-ho d’entre els nou primers, però m’afanyaré a afegir que ‘No em donis sa culpa’ de Xanguito és una canya i desconec si és de mèrit de Xanguito, d’en Tomeu o de tots dos. ‘Un tassó de suc’ de L’Équilibriste també és prou interessant. Na Maria José Cardona, veu formenterera nítida, dona un to especial a la cançó ‘Lluna de Formentera’ i hi posa una veu femenina molt atractiva –de la mateixa manera que la felanitxera Glòria Julià, de Vers endins, canvia el punt de vista de la conegudíssima i exitosa ‘Havanera’, que evidentment ara s’adapta i comença amb un “vaig com loca per tornar a vore’t”. En canvi, a Salvatge Cor els he de retreure la supressió del darrer vers de ‘Plou’: “aquest temps convida a fer l’amor” incomprensiblement hi desapareix! Quan, per mi, era imprescindible. Em plau moltíssim ‘En sentir una guitarra’ de Roig! i ‘Sa perdiu revetlera’ d’Ipops. Dels discs que havia compost Penya entre l’any 1980 i el 1997 jo us recomanaria ‘Nina’, ‘Arrels’, ‘Illamor’, ‘Maciana’ o ‘Cabrera’ entre moltes d’altres que ara podria afegir i que, és clar, m’hauria encantat que s’haguessin versionat aquí –o no, ves a saber... Però aquestes són un poc les meves preferides.
La setmana passada us parlava d’Eivissa i d’Uc –un altre dels grups illencs que a mi més m’ha marcat– i de les noves versions de llurs cançons que ha fet el grup també eivissenc dels Ressonadors en una experiència molt similar en aquesta que comentam avui aquí. Particularment amb el segon disc. Seria ben necessari gaudir de més homenatges com aquests. Tant de bo que aviat en puguem celebrar moltes més!
